Anàlisi

Díaz Ayuso i la formiga

És com si algú estigués molt malalt en un hospital i es resistís al tractament al·legant que el pacient del llit contigu està pitjor.

2
Es llegeix en minuts
undefined55192009 el ministro de sanidad  salvador illa  c   preside por video200930181345

undefined55192009 el ministro de sanidad salvador illa c preside por video200930181345 / Moncloa

Segurament coneixen la faula de la cigala i la formiga. Ja saben, la primera es va preparar per al fred durant l’estiu emmagatzemant queviures, la segona es va dedicar a prendre el sol i a riure dels seus esforços. En tota la cultura popular europea, l’hivern castiga la cigala per frívola i irresponsable i premia la formiga per previsora i compromesa. A Espanya, en canvi, la recompensa se l’emporta amb certa freqüència la cigala; l’últim exemple l’encarna Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid.

Durant l’estiu, com la formiga del conte, gairebé totes les comunitats autònomes van anar assumint que, ni el virus estava vençut, ni n’havíem sortit més forts. Algunes com Galícia o Euskadi ja van imposar confinaments al juliol. Les altres van anar adoptant decisions més i més dures: mascaretes, tocs de queda en l’hostaleria, confinaments de ciutats i comarques senceres. Com la cigala, una es va resistir alegrement a comportar-se amb la precaució de les formigues. Quan a tota la península la mascareta era obligatòria, a Madrid no es portava perquè els dies de l’opressió de l’estat d’alarma havien passat i a la capital res resulta més sagrat que la llibertat i el lliure comerç; béns escassos que, a les províncies, no sabem valorar pel nostre natural xai i perquè tots vivim del clientelisme autonòmic.

Notícies relacionades

No és estrany que les autonomies que van optar per l’estratègia formiguera es preguntin ara desconcertades si no hauria sigut més intel·ligent haver seguit la tàctica cigalera i forçar a arrossegar-se fins als confinaments, veient com ara és a la cigala a qui se li ha ofert tracte preferent i fixar els criteris de referència a les formigues. Per què el Govern central havia decidit recompensar amb la bilateralitat la imprevisió i la insolidaritat exhibida pel Govern madrileny, o convertir-lo en àrbitre i referència per a aquells executius més previsors i aplicats, sembla un misteri i tota una innovació per al manual del bon govern.

Primer Madrid era Espanya dins d’Espanya i requeria un tracte diferent. Després el problema residia que no existien unes normes que regissin per igual a tot el país. Ara que es disposa d’aquests criteris homogenis i objectius, no es poden aplicar a tot Madrid perquè tècnicament no és el mateix. A Díaz Ayuso únicament li falta porta un cartell al front que digui: només busco guanyar temps. Tot i que entre tots els arguments esgrimits per justificar la seva lleugeresa mentre els contagis s’acosten als 800 casos per cent mil habitants, cap de tan esgarrifós com al·legar que altres territoris estan pitjor i no se’ls obliga a incrementar les seves restriccions i penúries. És com si algú estigués molt malalt en un hospital i es resistís al tractament al·legant que el pacient del llit contigu està pitjor. Segurament ens semblaria una estupidesa, però això també acostuma a tenir premi a Espanya.