Des de l'Eixample
Teatre i barri
Cada dia quan passem per davant de La Villarroel miro la porta, està tancada des de fa moltes setmanes. Ara anuncia una obra
zentauroepp51570130 ivan massagu i marta bayarri protagonitzen una com dia sobr201001192535
Pocs dies abans del confinament vam anar al teatre. Un diumenge, sense gaire informació de l’obra, vam aterrar a La Villarroel per veure una peça dels Sutottos. Vam riure de principi a final, sense parar, aquell mal a la panxa i diumenge amb sol d’hivern en sortir... Dies més tard ja pensàvem en aquella sala amb nostàlgia, com d’un altre món, i encara ara pensar-nos-hi tots junts, sense mascareta i en un espai tancat, ens sembla una escena impossible. Quan vam marxar tot caminant cap a casa, poc ens podíem imaginar que dies més tard hi hauria una pandèmia que canviaria les nostres vides potser per sempre, qui sap. Poc ens pensàvem, també, que sis mesos més tard, amb un confinament estricte, la normalització de la mascareta en l’espai públic i les mesures de seguretat pel mig, acabaríem canviant de barri i vivint al costat de La Villarroel.
Des d’abans de l’estiu vivim a la Nova Esquerra de l’Eixample, i quan sortim de casa veiem la porta de La Villarroel tancada. Dia rere dia hi passem per davant, porta tancada. És clar, la represa cultural té uns ritmes que poc s’assemblen a molts d’altres, i la porta del teatre està tancada des de fa moltes setmanes. Ara, La Villarroel forma part del nostre paisatge quotidià, com abans ho feia la Rambla. Hi ha anunciada ‘Els gossos’ i cada dia quan passem pel davant, amunt o avall, em miro la porta. Poc ens pensàvem tot això: la pandèmia i una mudança. Per això dic que potser aquell confinament –una casa massa petita, amb poca llum natural dia rere dia et fan replantejar-te moltes coses– ens canviarien la vida per sempre.
La casa com a trinxera ens va fer modificar algunes percepcions de la nostra quotidianitat, perquè no estàvem preparats per treballar-hi, per estar-nos-hi, per viure-hi. No teníem escriptori, ni sabíem a quines hores hi tocava el sol. Casa nostra no era casa nostra, llavors. Ni La Villarroel era el teatre del barri, com ho és ara. Un teatre que tímidament anuncia una obra i que té les portes obertes. Amb la persiana a mitges, però les portes obertes. Dimarts hi tornem, mig any més tard. Per fi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
