Obituari
Hilari Raguer: el monjo que havia decidit no morir-se
hilari raguer 4 car 1200
Joan Capdevila ‘Capi’, el diputat i veterinari de Martorell, el va deixar anar tot just veure’l: «Com que has decidit no morir-te diverses vegades, estava convençut que ens tornaríem a veure». Humor negre només comprensible entre persones que es tenen molta confiança i infinit respecte. El Pare Hilari Raguer va esbossar un somriure rere la màscara que dificultava sentir la seva veu. No és que fos un fil de veu. Però se’l veia fatigat. Assegut a la cadira de rodes, ens mirava insinuant una salut fràgil. Només uns dies abans, havia caigut de morros i, als 93 anys, s’havia trencat el fèmur i s’havia complicat la seva mala salut de ferro cardiorespiratòria. Portava uns mesos sortint poc, a causa de les restriccions al Monestir de Montserrat amb la Covid. Com a tants altres llocs, sants o no, la pandèmia ha fet efecte.
El Pare Hilari va nomenar Capdevila, fa anys, el seu veterinari personal, algú a qui consultar quan tenia xacres pròpies de l’edat... i fer broma sobre això. Es pot dir que en aquesta última conversa, fa només un parell de setmanes, el Pare Hilari es va mostrar decidit; s’havia fracturat el fèmur, tenia un braç que no podia alçar i que movia amb dificultat però va donar clars símptomes de vitalitat intel·lectual. «L’hi he dit al metge i m’ha respost que si em fa mal el braç quan el pujo, doncs que no el pugi», contava rialler i resignat. Malgrat les circumstàncies, pensava amb tota claredat, va expressar la seva opinió i va escoltar la nostra proposta, gens ni mica de senilitat.
Notícies relacionades
La nostra trobada va tenir lloc per encàrrec d’Oriol Junqueras, amic personal del Pare Hilari, i la comesa era un llibre explicant la història de l’Església catalana compromesa amb la democràcia i amb el país al qual devia la seva acció evangèlica. No en va, el franquisme va fer un Consell de Guerra al Pare Hilari i aquest era un declarat independentista, «fins al moll de l’os». Estefania Torrente, advocada de Junqueras, havia recollit al monestir i acompanyat, mesos enrere, al Pare Hilari per portar-lo a la presó de Lledoners i visitar el líder d’ERC. Junts ja havien escrit diversos articles i junts havien decidit emprendre una obra més ambiciosa. I aquesta era la meva comesa, exercir de pont entre el Pare Hilari i el seu amic Junqueras, per plasmar en un llibre la lluita per la veritat, la llibertat i la democràcia, que era també la història del Pare Hilari.
Aquest dissabte havíem de començar amb el llibre. Jo havia de gravar una primera conversa en què ens comencés a explicar la seva història. Massa tard. Dilluns em va trucar Capi i em va dir que no era segur si la trobada es podria celebrar, ja que se l’havien emportat a l’hospital, a Manresa. Ja ens va dir l’últim dia que no es trobava gaire bé. Aquell dia, a les 18h, com a bon benedictí, ens va deixar, per complir la regla de l’oració de Vespres. Empenyent la cadira de rodes, el vaig portar fins a l’ascensor. Allà ens vam acomiadar, havia de pujar a la capella. A resar al seu Déu, que potser resulta que també és el meu. De segur que era el mateix de la meva àvia republicana. Ella va viure al si d’una tradició familiar anticlerical però creia en Déu fermament, tant que Jesús se li apareixia en somnis i m’ho explicava. Sens dubte, la del Pare Hilari era també l’Església de la meva àvia Neus. Com ella, va decidir no morir-se, perquè seguirà en la memòria d’aquells que sentirem la seva amable companyia i el seu compromís amb valors nets i aspiracions molt altes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
