Les bromes porten aigua

El que decideixin ells dos serà el que acabi passant. Per això tots els analistes estan fent comptes sobre que congraciat o ofès que aquest o aquella –Elsa Artadi, Damià Calvet, Jordi Puigneró, Laura Borràs, Ramon Tremosa o Quipassi Perallà– està en aquests moments amb qui ha de prendre la decisió final que les primàries avalaran rutinàriament.

Sempre que no sigui el mateix Carles Puigdemont qui decideixi posar la seva foto als cartells. En aquest cas, les càbales i boles de vidre miraran d’endevinar qui serà el «candidat efectiu». Com que aquesta pel·lícula ja l’hem vist, conformem-nos a saber que la capacitat de sorprendre dels guionistes està fora de tot dubte i que ja ho veurem.

Pedalar cap enlloc

El que es pot valorar amb coneixement de causa, perquè ja està aprovada, és la ponència política del nou partit. La resumirem en sis paraules i una coma: tres quarts del mateix, però pitjor. Com sigui que aquest fos un extracte molt pobre, podem reformular-lo amb una expressió més visual del tipus: pedalar en cercle per no anar enlloc. Afegeixin les rodes punxades i la cadena rovellada perquè la metàfora sigui completa.

La confrontació intel·ligent, que se’ns venia anunciant a so de bombo i platerets, s’ha quedat només en confrontació. Per primera vegada es deixa clar, a qui aposti per aquest projecte, que l’aventura que se’ls proposa comporta passar-les putes en forma de «sacrificis personals i patrimonials». Val per als ciutadans i els càrrecs electes. Es continua apostant pel camí de l’escorxador, però aquesta vegada amb coneixement de causa. Que no sigui que aquesta vegada no s’avisa.

Tot i que on la intel·ligència desapareix per complet és en el paràgraf en què el document envia un missatge claríssim als Mossos d’Esquadra i a l’exèrcit de funcionaris que conformen el cos de lletrats, serveis jurídics, interventors i similars de les institucions catalanes. Se’ls exigeix la «complicitat mínima» per impedir que les accions derivades de l’estratègia de desobediència del futur siguin reprimides. No estem analitzant el programa de la CUP, sinó el de Junts. Però és el que és. Una invitació a l’anarquia temporal en tota regla, presentada com un pròleg inevitable de la implantació de la república, que aquesta vegada, sí o sí, comptarà amb la mediació d’Europa i dos ous durs, per no dir-ne tres, quatre, cinc o sis.

Examen suspès

Junts també s’alinea amb la campanya de la Cambra de Comerç de Barcelona, presidida per Joan Canadell, d’intervenir en l’activitat econòmica a través dels poders públics i les institucions catalanes, mitjançant la discriminació de les empreses per origen, particularment en el sector bancari i energètic. Algú, abans de validar una ponència política, s’hauria de llegir les directives comunitàries al respecte si pretén que se’l prenguin seriosament.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Hi ha parts del document que semblen una broma, com quan s’afirma que «és fonamental aprendre les lliçons dels fets de l’octubre del 2017».  D’acord amb el que es llegeix en la ponència política, sembla que Junts vulgui aprovar un examen suspès al juny, per no haver estudiat prou, presentant-se al setembre a una nova convocatòria estudiant encara menys. Si es tractés d’un complicat exercici matemàtic, l’error estaria en la primera operació: continuar insistint que la república ja es va guanyar l’1-O i que ara només s’ha de materialitzar aquell mandat.

Tot i que, en aquest punt, Puigdemont-Sànchez afirmen una cosa i la contrària. Així s’han d’entendre les constants apel·lacions a la necessitat de superar com a condició imprescindible el 50% del vot independentista en les pròximes eleccions. L’embolic de l’oferta és fenomenal. Llegida i rellegida, l’únic que queda clar de la ponència és que, més que aprendre dels errors, el que es pretén és persistir en una nova fugida cap endavant sense fer cap cas del país complexíssim que tenen sota els peus. Una broma. Només que les bromes porten aigua. Així que, per si de cas, agafin el paraigua.