La UB del segle XXI

Des que es va fundar el 1450, la Universitat de Barcelona (UB) s’ha convertit en un referent educatiu, científic i de pensament a escala nacional i internacional. Com a país, ens podem sentir orgullosos que la UB, malgrat les dificultats que ens envolten i la falta de projecte del seu últim equip rectoral, sigui la primera universitat de l’Estat en diferents rànquings internacionals. Cap universitat catalana pot presumir de la nostra tradició, però també som conscients que el nostre passat i present condicionen el futur, però no el determinen.

Perseguint les nostres il·lusions, hem de ser capaços d’inventar el nostre futur. Hem d’afrontar la nostra transformació, la qual passa per tenir molt clar el model d’universitat que la societat ens reclama. Una universitat pública, catalana, amb projecció internacional, presencial, de qualitat docent, intensiva en investigació, decidida a afrontar els reptes de la transferència i la innovació, oberta a la transformació digital, compromesa amb el respecte dels objectius de desenvolupament sostenible, igualitària, social, integradora i fortament implicada amb la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana. 

Una universitat lleial a escala institucional, però crítica i reivindicativa davant contextos injustos. Una universitat que sigui garant de la pluralitat, la tolerància i la democràcia, així com respectuosa amb la defensa dels drets humans universals, però que es mantingui allunyada d’ingerències polítiques. Una institució participativa, amb autonomia efectiva i implicada, davant el desconcert actual, en la definició d’un nou contracte social. Una universitat centrada en les persones i que no ha de respondre als rígids paràmetres del model gerencial o empresarial, però sí prendre consciència de la dependència recíproca entre el món acadèmic i el nostre teixit productiu.

Relleu generacional i perspectiva de gènere

Si posem l’accent en el personal docent i investigador, base estructural del funcionament i progrés de la institució, s’han de centrar els esforços a dignificar la plantilla mitjançant una política pròpia de professorat que permeti garantir una autèntica carrera acadèmica no presidida per la precarietat. Hem d’afrontar l’inajornable relleu generacional mitjançant diferents accions d’estabilització i promoció, així com solucionar la problemàtica dels falsos associats i incorporar, sense més dilacions, diferents polítiques actives presidides per la perspectiva de gènere.

Quant al personal d’administració i serveis, fonament de la diligència i transparència de la institució, hem de ser capaços, des de la seva estabilització i promoció, de dissenyar una autèntica carrera horitzontal i vertical, així com de reduir la seva elevada taxa de temporalitat. Un personal que, fruit d’un ambiciós pla de formació, s’ha de preparar per afrontar els nous reptes que es deriven de la qualitat docent, la recerca, la transferència i la innovació, la internacionalització i el teletreball. Lluny dels incompliments rectorals dels últims anys, s’ha de recuperar amb el personal d’administració i serveis un clima de negociació basat en la confiança recíproca i la transparència.

Un dret, no un privilegi

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Des de la perspectiva de l’estudiant, present i futur de l’avanç de la universitat, s’ha de tenir molt present que la seva satisfacció és un senyal inequívoc de la qualitat de qualsevol institució d’educació superior. S’ha de valoritzar la docència de qualitat. L’accés a la universitat pública és un dret i no un privilegi. Fruit de la baixada de taxes i preus universitaris, la flexibilització del pagament de les matrícules i la introducció i potenciació de beques salari i de connectivitat, hem de fer possible que cap alumne, amb capacitat, sigui exclòs de l’educació superior en funció de les seves condicions econòmiques i socials o que, arribat el cas, es pugui veure afectat per l’anomenada fractura digital.

Davant la inestabilitat i la inacció, per no dir tristesa institucional, que ha presidit l’últim rectorat de la UB, però sense caure en projectes buits de contingut que poden posar en risc la seva estabilitat, entenem que la Universitat de Barcelona necessita comptar amb un equip de govern fort, cohesionat, capaç d’exercir el seu lideratge i que sàpiga combinar el pragmatisme propi de la gestió diària de la institució amb la projecció dels somnis i les il·lusions de la comunitat universitària cap a la seva transformació. En ple segle XXI, necessitem més universitat i més UB.