Una nova col·laboració publicoprivada

No sembla raonable pensar que el sector públic estarà en condicions de portar el pes principal d’aquests reptes de futur. N’hi ha prou amb pensar en la càrrega del deute públic que li està caient a sobre, en el deute ocult que anirà apareixent en els pròxims anys (per exemple, el creixement de les pensions), en les dificultats d’alguns dels passos que ha de fer (reforma impositiva, del finançament autonòmic i local, de l’estructura de la despesa pública, de la formació professional per adequar l’oferta de treball  a les demandes del mercat, i un llarg etcètera) i en les manifestes insuficiències dels mecanismes polítics de decisió i negociació. S’haurà de comptar amb una col·laboració publicoprivada molt més intensa.

El Fons Monetari Internacional (FMI), en una declaració sobre un futur informe sobre l’economia espanyola publicada el 30 de setembre passat, va obrir la porta a una variant d’aquesta cooperació que em sembla interessant. Les mesures fiscals i financeres per sostenir les empreses davant l’esclat de la crisi econòmica han sigut efectives, però l’organisme internacional assenyala que, per al futur, és important passar dels crèdits amb garantia pública i els ajornaments d’impostos a un enfortiment del capital de les empreses, sobretot de les petites.

Ajuts a les empreses

L’objectiu ha de ser deixar les mans lliures a les empreses que tinguin més capacitat de creixement i creació d’ocupació, ajornant la devolució dels crèdits a una data futura, quan l’empresa hagi sigut capaç de desenvolupar aquesta capacitat. El que l’FMI proposa és alguna forma de deute tributari futur: quan les empreses comencin a collir els fruits de la recuperació de la seva solvència i rendibilitat, aflorarien «dèbits fiscals», és a dir, les empreses haurien de pagar més impostos, com a compensació als ajuts rebuts ara. Seria una cosa semblant a la devolució d’un crèdit, però no en una data fixa, sinó condicionada a la recuperació de la salut financera i econòmica de l’empresa.

L’FMI proposa altres mesures, com una regulació més àmplia i generosa del marc de resolució del deute privat, davant l’elevada possibilitat d’un rebrot de les insolvències en els pròxims mesos, així com un nou pas en la reforma laboral, reduint els costos d’acomiadament. Però això sembla una utopia, vist el biaix intervencionista i redistributiu del nostre Govern.

Mecanismes de diàleg

Notícies relacionades

La Gisèle i el cognom

Comerços efímers

Això ens porta, de nou, a la col·laboració més gran publicoprivada. No es tracta de tornar a les comissions dels vells Plans de Desenvolupament franquistes, però sí a establir mecanismes ordinaris de diàleg del sector privat i el públic, on es puguin discutir aquelles mesures, per llimar els biaixos ideològics, els interessos curtterministes d’alguns sectors, les resistències sindicals i la curtesa de mires d’alguns empresaris.

Ja sabem que no es poden desempolsegar pactes per l’estil dels de la Moncloa, en el principi de la Transició, entre altres raons perquè aquells van ser pactes polítics, dels partits, i el que fa falta ara és un ventall de mecanismes de relació entre Administració, partits, empreses, sindicats i experts, que assegurin, que les propostes s’estudien (sense perdre el temps, esclar) i es negocien els acords, començant pel missatge de l’FMI: tu m’ajudes avui en unes coses i jo t’ajudo avui en d’altres, i tots dos ens comprometem a tornar-nos els ajuts demà. Això requeriria un marc de compromisos socials, àmpliament acceptat, que allunyi el fantasma de faltar a la paraula donada. Sobre això ja hi ha solucions provades en altres països.