Desobediència VIP

La desobediència civil com a arma de dissidència política va ser teoritzada per l’àcrata nord-americà Henry David Thoreau (1817-1862). El gegant rus Lev Tolstoi (1828-1910) va apreuar i va desenvolupar el concepte. I alguns líders ja universals, com Mahatma Gandhi (1869-1948), Martin Luther King (1929-1968) i Desmond Tutu (1931), a més d’infinitat de ciutadans anònims de tots els continents, el van modelar en la praxi i li van donar el brillant esmalt de l’èpica.

Material inflamable

Les reverberacions de Gandhi i Luther King arriben distorsionades en el món hiperconnectat d’avui. Hi ha més informació que mai. Però, ¿hi ha més coneixement? En molts casos, avui no són els desposseïts ni els encadenaments els qui criden a la desobediència. Són els poderosos que s’erigeixen en campaners en unes societats en crisis, atemorides, individualitzades, proclives al replegament sobre si mateixes, refractàries al contrast, espoliades de consciència crítica, polaritzades en extrem, simplificades fins a la infantilització. Material inflamable.

Donald Trump nega preventivament la legitimitat del resultat de les eleccions presidencials del mes de novembre als EUA i rebutja comprometre’s a acceptar el veredicte de les urnes si no li és favorable. No és una facció marginal la que es pronuncia d’aquesta manera; és el mateix emperador. I no s’atura aquí: obre la boca de nou i una esgarrifança recorre la columna vertebral de la democràcia americana: crida a l’extrema dreta nord-americana, grups violents neofeixistes i supremacistes blancs com els Proud Boys, a estar «preparats». ¿Preparats per a què?

Trump toca les campanes de la desobediència per partida doble; quan anuncia que desobeirà el veredicte electoral si li és advers i quan desdenya les investigacions científiques sobre la pandèmia i incita a desatendre les recomanacions mèdiques. El mateix fa, amb més ardor fins i tot, Jair Bolsonaro al Brasil. Ning-nong, ning-nang, ning-nong, ning-nang.

Ayuso i Puigdemont

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, fingeix amb la desobediència sanitària a la seva comunitat, l’epicentre europeu de la segona onada de la pandèmia. I el seu valedor, Pablo Casado, el líder del PP, exerceix, al seu torn, una desobediència ‘de facto’ a l’impedir per la via del bloqueig la renovació del Consell General del Poder Judicial, pendent des de fa gairebé dos anys malgrat el mandat de la llei orgànica corresponent i a la demanda de la majoria dels grups del Congrés d’aixecar el lloc.

El partit que encapçala el Govern de la Generalitat estira amb força la corda de la campana a Catalunya. JxCat reclama als funcionaris públics complicitat amb l’estratègia de Carles Puigdemont de confrontació amb l’Estat. El so retruny amb una reverberació d’estupor a les comissaries dels Mossos: no és un grupuscle opositor el que crida a la policia a desobeir les lleis; és el partit del govern. Ding-dong, repiquen les campanes. La banda sonora d’un món desfigurat.