L'estratègia dels populars
Ideologia sense idees
El PP és el partit el líder del qual, per por de l'avenç de Vox, ha deixat que Ayuso li ocupi el lloc i buidi el discurs del cap de l'oposició a Espanya
pcasado
La història és fàcil si s’explica amb pinzellades grosses i, així, alguns expliquen que el bipartidisme era el mateix que el turnisme i que, fins fa poc, hi havia dos grans partits a Espanya que es repartien el poder com Cánovas i Sagasta. La veritat és que entre un sistema i l’altre existien milers de diferències –per començar, un sistema democràtic de veritat– per molt que els errors del PSOE i del PP els portessin a perdre la seva força, tot i que no l’hegemonia.
Aquells dos grans han de buscar ara socis per assegurar-se una mínima estabilitat, i sigui per la (sana) necessitat d’acostar-se als altres, per les seves pròpies debilitats o perquè les enquestes ocupen l’espai que abans ocupaven els referents, el resultat és que els estrategs han agafat els partits, sense temps per a reflexions de fons: aquí es juga per al curt termini, per al següent sondeig. Mai va ser bona la nostàlgia, però avergonyeix repassar qualsevol debat parlamentari dels 80 i comparar-lo amb la lluita de tuits en què s’ha convertit el Congrés, al qual sovint acudeixen com si fos un expositor de mascaretes amb missatge.
Les cròniques parlen de la importància que tots donen als seus estrategs de comunicació –allà hi ha els eslògans que ha utilitzat el Govern durant l’epidèmia– però aquestes últimes setmanes han servit perquè la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, aparegui com l’ exponent de la tècnica a-veure-si-la-dic-molt-grossa per tapar el buit de les seves idees. En qualsevol altre moment, aquestes ocurrències haurien trobat certa resistència al PP, però ja no hi ha debat en els partits. És més, Pablo Casado ha unit el seu futur al de la seva escollida.
El risc no és per a Casado. El risc és per al Partit Popular, que continua sent necessari per al sistema si es vol que el sistema contingui els qui van llançant a Twitter primers avisos: una força conservadora que encapçali la dreta moderada i que lideri l’alternativa. El PP, en què Feijóo o Moreno tussen però no s’atreveixen a esternudar, és el partit el líder del qual, per por de l’avenç de Vox, ha deixat que Ayuso li ocupi el lloc i buidi el discurs del cap de l’oposició a Espanya.
Així és com el líder del partit que va ser de Fraga, d’Aznar o de Rajoy, el partit que va tenir debats ideològics de fons, camina enredat en la simplificació victimista d’Ayuso tot i que els seus dirigents territorials estiguin contrariats per això. Molt contrariats i molt en silenci, que diria Rajoy. Així és com Ana Pastor ha de veure’s com mai s’hauria vist, més enllà de la necessària crítica al Govern. El buit ideològic li ha arribat al PP just ara que diuen que és la ideologia la que tot ho mou, fins i tot les discussions epidemiològiques. Però què va, és mentida. Això d’ara no és un debat d’idees ni de llibertat, com pretén Ayuso.
Confonem la ideologia amb el frontisme, que arrossega els partits a baralles de trinxera, sense reconèixer a l’adversari ni de bon tros les seves raons, en les quals cada decisió s’adopta sota la lògica victòria-derrota, atents a les enquestes perquè la falta de referents polítics pugui omplir-se, almenys, de soroll i d’una inesperada bossa de vots.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
