Des del Raval
Un desig i una necessitat
zentauroepp55300648 bcn redada201007145800 /
Dia D: 14 de setembre. A punt de reobrir les portes del nou curs escolar. Mentre jo esperava al carrer dels Àngels, a d'altres indrets del Raval les comitives judicials ja es preparaven per executar nous desnonaments. Constants, aquests darrers anys. Almenys la Covid-19 tenia una trista part positiva: s’havien aturat. Mentre les lleis i els executors no perdonen els dèbils, de tota Barcelona ja havien arribat grups de joves i no tan joves, organitzats i per lliure, disposats a bloquejar les ordres de l’autoritat judicial. Plantaven cara, barraven el pas. Potser perquè sentien a pròpia pell el drama de no tenir llar, potser perquè són joves i la sang els bull davant el que consideren, potser legal, però injust. No estaven disposats a tolerar que anessin al carrer gent que fa temps que viu al barri o de grups humans que hi sobreviuen. És la força del Raval. Així es va crear el Casal: barreja de gent del barri amb ciutadania, unint les energies per no perdre el que volien propi. I, finalment, l’ajuntament mediant i ajornant temporalment el drama.
Ara fa pocs dies, no sabíem si el zum-zum de l’helicòpter era per a un altre desnonament o pel tràfic de drogues. Centenars de servidors de l’ordre a diversos carrers. Entrant en pisos que generen grans maldecaps al veïnat o d’altres ocupats per joves que no tenen massa més opcions per sobreviure.
Notícies relacionadesAixí és el Raval: un desig i una necessitat. Pels joves que desitgen independitzar-se i pel veïnat que necessitem el seu futur. Noves i antigues famílies necessitades d’una llar per viure i un barri que desitja vida a les escales i al carrer. Barcelonins que desitgen gaudir de la cultura i els carrers i comerços que necessiten nova vida. I tots i totes a la ciutat que precisem barrejar-nos per conèixer-nos i reconèixer-nos.
Per assolir-ho, i si no és molt desitjar, prèviament cal que entre els drets fonamentals i imprescindibles, al mateix nivell que la propietat privada dels poderosos, hi sigui el de tenir un habitatge digne per a tothom. I posats a demanar... que hi hagi pa per a tothom, sense cues indignes. Més que un desig, són necessitats com l’aire que respirem. També, imprescindiblemente net.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
