Restauració i salut: si ells cauen, caiem tots

Està clar que el seu principal motiu és el de servir-nos menjar, però hi ha quelcom més subtil en la seva funció, allò que dona sentit al fet de saber que l’ésser humà és un ésser social. Sense notar-se'n l'intent fomenten la socialització i garanteixen el manteniment de les relacions socials. L’existència humana pot ser explicada dins de les seves parets. La vida de la ciutat, del poble, del barri o del carrer és menys vida sense la seva presència. ¡Això està mort! Aquesta és la sensació que qualsevol de nosaltres té quan arriba a un poble o ciutat i no troba cap bar o restaurant obert. Perquè el pols de la vida urbana, i la rural també, el podem mesurar en funció d’aquests espais de reunió. Espais que ens alimenten l’organisme i també l’esperit. Doncs aquesta és la imatge que ens queda avui, que tot es mor...

Ells són ara un termòmetre de la nostra salut. Fins que no treballin amb normalitat, no la nova, sinó la més semblant a la d’abans, com a societat no podrem dir que el malson ja ha passat. Quina paradoxa: queda lluny l’origen del mot restaurant associat a la noció de servir menjar per restaurar l’ànima, per restablir la salut, quan el món pandèmic els identifica com a causants de tots els mals.

Recordem que la restauració també es va posar al servei de la societat quan tot va esclatar servint àpats a les persones més necessitades i també als sanitaris. Sense adonar-se'n ens van marcar el camí per trobar solucions al seu problema, perquè de persones necessitades n’hi ha moltes i les necessitats són molt diverses, i a totes se’ls hi pot donar una resposta alimentària. Això ho sabem molt bé des de la Fundació Alícia: dietes per al tractament del càncer, intoleràncies i al·lèrgies alimentàries, disfàgia, deteriorament cognitiu, diabetis, obesitat, epilèpsia refractària, entre altres. Des de la Fundació Alícia en això treballem i en això creiem; oferir serveis més saludables, sostenibles i bons com a oportunitat i alternativa per a que el sector de la restauració en pugui sortir enfortit i aporti valor afegit a la societat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mentrestant ens toca a nosaltres ser agraïts. Fem que els restaurants entrin a casa. Encarreguem menjar per emportar, fem-los hi saber que estem al seu costat. Segurament no n'hi ha prou, però és una petita contribució que podem fer. I reclamem ajuda, com tot a la vida, podem aplicar la lògica que qui més qui menys coneix algú, un amic, un familiar, que treballa en la restauració i ara veu perillar la seva feina. No els deixem caure, perquè si ells cauen, caiem tots.

*Antropòleg. Fundació Alícia.