El virus delator

A Luter això el va pertorbar. També que els rics poguessin accedir a les butlles que els concedien la permissivitat a què els pobres no podien arribar per saltar-se les prohibicions. Es va posar revisionista i sobre la seva mirada es va fundar el que coneixem, en general, com a protestantisme.

Aquella nova facció del cristianisme va apartar la confessió perquè va assumir que cada un ha de ser responsable dels seus propis actes i en donarà compte directament a Déu. Una altra manera dura d’assumir càrregues i recordar l’obligació de portar-se bé a la terra per arribar al paradís lleuger d’equipatge.    

El llenguatge sol jugar amb la confusió que es crea entre culpa i responsabilitat. I si el primer és un concepte religiós, el segon adquireix un pes cívic més gran. Així, en democràcia, un representant públic adquireix davant la ciutadania un compromís d’actuar adequadament sota risc de no tornar a ser elegit. Li exigim que sàpiga comportar-se i, en cas de relliscada, assumir les conseqüències davant els seus votants més enllà de les obligades disculpes presentades i les possibles derivades judicials.

Davant aquest dilema, ¿a què s’hauria d’acollir el conseller Miquel Sàmper? Recordem-ho: va instar la ciutadania a denunciar davant la policia el que no actuï d’acord amb les normes, que no lleis, que ha dictat la Generalitat per evitar el creixement dels contagis. La seva possibilitat bascula, doncs, entre practicar el penediment personal difícil de creure en un polític o assumir directament el principi democràtic de la responsabilitat pública.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Al titular d’Interior li van caure tants xàfecs que va haver de rectificar advertint que no pretenia fomentar el que des de l’inici de la crisi sanitària s’ha denominat la ‘policia de balcó’. Aquell cos intangible però sever que clamava des de les altures contra el que circulava pel carrer quan el confinament obligava a quedar-se a casa. Censors de la moral aliena que, en paràbola evangèlica, veuen la palla a l’ull de l’altre malgrat tenir una biga dins el seu. Per exemple, els que es van esquinçar les vestidures davant l’alteració del protocol protagonitzat pel públic que es va acostar a Felip VI sense mantenir la distància de seguretat després de l’entrega d’uns premis econòmics a l’estació de França oblidant que dies abans va passar una cosa semblant a la plaça de Sant Jaume entre els que van anar a acomiadar Quim Torra.

En un altre temps no gaire llunyà però més suportable, conclouríem que el conseller va tenir un mal moment. I obviaríem que darrere de les seves paraules hi pugui haver un pensament sincer, que és el que sol escapar-se quan ens deixem endur per un rampell d’espontaneïtat. I aquesta és avui la qüestió. Que malgrat haver-se corregit, alguns ciutadans obedients puguin entendre equivocadament que Catalunya és Cuba, on el règim va promocionar la delació.