Molt més que entreteniment

Ni sexe ni cocaïna: música

Quan algú descriu la música com si fos una fogonada es dona una imatge distorsionada del que significa

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp29882298 barcelona 29 05 2015 para cuatro estaciones  concierto de ac201007195715

zentauroepp29882298 barcelona 29 05 2015 para cuatro estaciones concierto de ac201007195715

Llegeixin ‘Filosofía y consuelo de la música’, de Ramón Andrés (Acantilado, 2020). Facin-ho: tant fa si ho fan d’una tirada, triant el capítol més atractiu o anant directament a la conclusió de cada un, on l’autor tria un poema o una anècdota amb què convenç el lector de fins a quin punt la música ens construeix, ens cura i ens encoratja. A les seves pàgines es traça la història de l’«art de les muses» seguint la història de les idees. «La música és també pensament. Per això ens podem preguntar per tot el que hi passa», diu l’autor recordant-nos que també és una ciència.

 

La seva arribada a les llibreries és molt oportuna. Tots trobem a faltar anar a concerts: l’expectació, assistir-hi, viure’ls i per descomptat, recordar-los. Als que hi anem per explicar-ho als que no van anar-hi, creguin-me, tot això se’ns amplifica: no podem perdre detall, prenem notes, sabem algunes coses que el lector no sap i a més, ens sol apassionar aquest gènere musical que hem elegit per a a més de gaudir-lo, narrar-lo.

Per això, a mesura que avançava en la lectura de ‘Filosofía y consuelo de la música’, em grinyolava cada vegada amb més intensitat una comparació llegida mil vegades: la d’equiparar la música amb la droga o el sexe. Els exemples més recents, en un article de David Gallardo a ‘Mercadeo Pop’ en el qual pregunta a altres periodistes com han viscut l’estiu sense festivals. «Hem hagut de racionalitzar una cosa que hauria de ser instintiva, i queda tan freda com si planifiquéssim les carícies o les empentes durant un clau», respon Tito Ansede. A Nacho Serrano li ha generat «una enyorança que comença a convertir-se en un mono dels fumuts». I qui firma el text afirma: «Els concerts són, efectivament, una orgia». 

Comparteixo la desolació dels meus col·legues, no aquestes metàfores que jo també he utilitzat alguna vegada. La música té propietats similars: excitació, pujada, ressaca. Però no se n’espera, com d’un estupefaent o una rebolcada, que duri una nit, sinó l’eternitat si és possible. «La música ens corregeix. La nostra manera d’estar al món ho necessita. Ens distancia de l’ara», indica l’escriptor, que és músic, al seu bonic llibre.

Sé la passió dels companys que fan crònica de concerts, ningú s’hi dedica només per explicar batalletes o pernoctar. I per si vostè no ho sap, està mal pagat. També sé que diferencien el que és un festival (acte social) del que és la música (acte artístic), però quan algú la descriu com si fos una fogonada, una rampa, només un bàlsam, es dona una imatge distorsionada del que significa. Potser en un altre temps vam poder permetre’ns aquesta lleugeresa i fins i tot certa frivolitat, però avui no. 

Notícies relacionades

No es tracta de fer la música inaccessible o donar-li pompa, sinó rigor. Potser això evitaria que algunes persones, confoses, creguin que un concert és un divertiment, no cultura. Hi ha dies que entre aquestes persones m’imagino al titular de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, que en aquesta crisi ha anat a més inauguracions que a reunions amb el gremi. ¿Haurà confós el ministre l’acte social amb l’artístic? 

Que no hi hagi festivals és un desastre econòmic a què encara se li busca alternativa, però la música, es pugui o no saltar al seu ritme amb amics i desconeguts, continua sent un refugi. «La música construeix altura, fabrica un ‘per sobre’; hi sona ‘un estar sa i estalvi’», escriu Ramón Andrés, marcant la frontera entre l’alleujament momentani d’un orgasme i el consol a llarg termini que la música procura a l’ésser humà

Temes:

Música Concerts