Violència oculta

Nosaltres, aquelles sense veu

En el feminicidi, l'agressor nega qualsevol dret a la seva víctima per afirmar el seu dret absolut de controlar-la

3
Es llegeix en minuts
-FOTODELDÍA- AME1090. CIUDAD DE MÉXICO (MÉXICO), 11/01/2020.- Vista de zapatos rojos puestos como protesta social contra los feminicidios y la violencia hacia las mujeres, este sábado en la plancha del Zócalo de Ciudad de México (México). La obra itinerante Zapatos Rojos es unes un movimiento creado por la artista mexicana Emilia Chauvet hace una década, después de que su hermana fuera asesinada por su novio. EFE/Sáshenka Gutiérrez

-FOTODELDÍA- AME1090. CIUDAD DE MÉXICO (MÉXICO), 11/01/2020.- Vista de zapatos rojos puestos como protesta social contra los feminicidios y la violencia hacia las mujeres, este sábado en la plancha del Zócalo de Ciudad de México (México). La obra itinerante Zapatos Rojos es unes un movimiento creado por la artista mexicana Emilia Chauvet hace una década, después de que su hermana fuera asesinada por su novio. EFE/Sáshenka Gutiérrez / Sashenka Gutierrez (EFE)

Entre el 2005 i el 2009 a Manitoba, una remota colònia mennonita a Bolívia els residents de la qual s’oposen a la modernitat, moltes dones i nenes s’aixecaven al matí amb els cossos adolorits i ensopits, sovint sagnants, conseqüència d’haver sigut agredides sexualment a la nit. Elles no ho sabien i només guardaven la sensació que una cosa terrible els hi havia passat. Se’ls va fer creure que es devia a fantasmes i dimonis. Se les va arribar a acusar a la comunitat de mentir per cridar l’atenció o per cobrir adulteris; fins i tot se’ls va atribuir un excés d’imaginació. El 2009 nou homes van ser detinguts. El 2011 un tribunal bolivià els va condemnar a la presó per violar i abusar sexualment de 130 dones i nenes, de 3 a 65 anys, dins d’aquesta petita comunitat religiosa utilitzant un anestèsic per a animals. Però no totes les dones violades van ser incloses en el procés judicial, i es creu que el nombre real de víctimes és molt més gran. L’escriptora canadenca Miriam Toews, aquest any 2020, va partir d’aquests fets reals al seu llibre ‘Ellas hablan’, on va donar veu a les dones de la comunitat, aquelles que Ona Friesen, una de les seves protagonistes, descrivia com a «dones sense veu». Dones fora del temps i de l’espai, sense ni tan sols l’idioma del país on vivim».

Defensa l’escriptora i historiadora Rebecca Solnit al seu llibre ‘Los hombres me explican cosas’ que tendim a veure i tractar aquest tipus de casos com a anomalies. Anomalies sobre un teló de fons de notícies ‘secundàries’ sobre violència contra les dones sobre qui, al seu torn, es projecten la resta i impedeixen entrar al cor del que realment és: la pandèmia de violència que els homes –familiars, amics o estranys– exerceixen contra les dones. Qualsevol dona, de manera aleatòria, la pot patir pel simple fet de ser dona i cap –ja siguem advocades, periodistes, estudiants o jutges– n’estem exemptes.

Vegem el nostre teló de fons. A Espanya, des del 2003 al 2020, 1.069 homes han assassinat les seves parelles o exparelles. 1.069 dones assassinades. En el feminicidi com a versió més extrema de la desigualtat, l’agressor nega qualsevol dret a la seva víctima per afirmar el seu dret absolut de controlar-la i de decidir fins i tot si viu o mor. És un sistema de control. Els tractats internacionals la qualifiquen de manera unànime com a atemptat als drets humans. I ho és. Dins dels requeriments del Conveni d’Istanbul, al qual el Govern d’Espanya es va adherir l’any 2014, la Macroenquesta de Violència contra la Dona del 2019, els resultats de la qual s’han fet públics recentment, reconeixia que una de cada dues dones (57% d’11.688.411 dones de 16 o més anys residents en Espanya) ha patit violència pel simple fet de ser dona.

En matèria de violència sexual el percentatge ascendeix (com el 2015) a un 13,7% de dones de més de 16 anys residents a Espanya que l’ha patit en algun moment de la seva vida. El 12,4% en una agressió sexual col·lectiva. A més, el 99,6% dels agressors són homes, normalment un conegut, familiar o amic de la mateixa víctima, que la cometen, en el 44,2% de les ocasions en una casa, pot ser que de la mateixa víctima. I tot i que gairebé mai se’n parla, el cert és que se’ns ha fet a les dones –no als homes– responsables de patir-la i també de prevenir-la.

L’enquesta del 2018 de Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, sobre Percepció Social de la Violència Sexual va extreure que el 43,7% de les 2.500 persones enquestades culpaven la víctima d’una agressió sexual pel seu comportament previ i el 47,2% eximia parcialment l’agressor quan aquest havia begut.  És a dir, gairebé una de cada dues persones, en els dos casos, justifica la violència sexual. Això incideix en un clima de tolerància en el qual els agressors es fan valents i les víctimes s’empetiteixen –fins i tot iniciat un procés judicial– per por de l’agressor, per vergonya o por de no ser cregudes. A més la importància d’aquestes dades resideix en el que no hi és. La violència que es manté oculta perquè no es denuncia. A la macroenquesta, la violència sexual denunciada ascendeix al 8%. El 92% restant que l’ha patit no l’ha denunciat. Aquí, com a Manitoba, no es coneix el nombre real de víctimes. No tenen veu.

Notícies relacionades

Marise Loewen, una altra dona mennonita que sí que parla en la ficció de Toews els diu a la resta: «La nostra llibertat i seguretat són els nostres objectius últims». I sí. Perquè són drets inqüestionables de les dones, nostres, d’aquelles sense veu.

*Magistrada.