Moció contra si mateix

D’altres, més pràctics, afirmaven que la moció de censura, en veritat, era contra el mateix Pablo Casado, amb el mateix motiu: liderar el trio de les dretes.

Tant fa la intenció, el resultat ha sigut, en la seva presentació i desenvolupament, un espectacle delirant, crispant, atemoridor, molt molt d’ultradreta, amb les excentricitats a què ens té acostumats Donald Trump. Virus xinès, Soros, narcodictadures, il·legitimitat, Veneçuela, més espanyolades tipus Gibraltar, espanyols «caiguts» criminalment per Covid-19, Front Popular, ETA, ‘menes’, frau electoral. Tot per dir que governaria poc, i sense programa, pel que sembla, per convocar eleccions ja i que hi hagi un govern de salvació no se sap de què, excepte de les seves obsessions, que són les de l’extrema dreta. Una moció per encàrrec contra la Xina semblava, de vegades.

En realitat, l’excentricitat i deliri del discurs han sigut del tot pedagògics. I, per cert, no gaire lluny d’algunes de les excentricitats de «la dreta tradicional», com s’ha volgut referir al PP un benèfic Sánchez. Les diferències s’observaven tan sols en la distància mobiliària, un passadís d’escala, un escó o cadira curul, però en la praxi política quotidiana, poca diferència entre Abascal i la quitxalla de Casado.

Però farà malament el grup democràtic si no pren nota d’algunes de les afirmacions de l’extrema dreta: són al carrer; pitjor, se sostenen en algunes de les institucions de l’Estat; amb l’aerosol mediàtic d’una premsa que no s’ha salvat, tampoc.

Pedro Sánchez no s’ha hagut d’esforçar gaire per a una escombrada argumental aclaparadora al candidat de Vox, que continuava nedant en les seves rèpliques entre el falangisme, l’autarquia, el deliri i el desconeixement més absolut de gairebé tot. És un dubte no exempt de contradiccions, un es pregunta si s’han de respondre aquest tipus d’astracanades parlamentàries, si és saludable per a la ‘res publica’. És difícil, per davant hi ha la cortesia parlamentària i fins i tot la bona fe d’un demòcrata davant un partit que no respecta la democràcia però es val de la Constitució, que ha de ser contestat amb armes diferents de les seves, admetent-ho entre els demòcrates.

Pedro Sánchez ha entrat a respondre-ho gairebé tot, fins i tot a defensar la monarquia –d’ells– i un altre estat de coses més respirable i admissible en democràcia a Catalunya, posant junts Lluís Companys i Blas Infante per cosir els continus sets que anava deixant Abascal a les costures de l’Estat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La moció no ha respost cap de les previsions perquè Vox s’ha fet una censura a si mateix que espero que hagin pogut tenir la paciència d’escoltar tots i cadascun dels ciutadans de l’Estat. No ha sigut una pèrdua de papers, són els seus papers a sobre de la taula: franquisme, feixisme barat o trumpisme d’aquí.

Pedro Sánchez no anava a perdre l’oportunitat de respondre-ho amb una golejada al marcador. Almenys, no s’ha complert l’aforisme de Mark Twain: «Mai discuteixis amb un imbècil, et fa baixar al seu nivell i allà et guanyarà per experiència».