Els ulls tancats

S’havia d’haver presentat al Grec i, amb sort, es podrà veure a Barcelona l’estiu del 21. És l’última producció d’Àlex Rigola, entestat des de fa temps a recollir l’herència de Txèchov, i a extreure'n la seva essència: les coses importants que es diuen quan sembla que no digui cap cosa important. El moll de l'os d'aquest és fer veure que no passa res quan, de fet, està passant tot. Per entendre'ns: les delusions que ens ajuden a resistir i la consciència d’aquests enganys, les il·lusions perdudes, els amors que salven i enfonsen l’ànima, el temps que s’escola sense que les promeses s’hagin instal·lat a casa.

Rigola ha llegit ara ‘La gavina’, estrenada al Temporada Alta, un cant somort entorn del teatre, de les vanitats i de les revoltes personals fracassades. I ho ha fet a partir d’una reflexió de Pessoa, contemporani de Txèchov: «El poeta és un fingidor. / Fingeix tan completament / que fins i tot fingeix que és dolor / el dolor que en realitat sent». Construeix la teranyina del drama amb una barreja d’intimitat real (potser fingida) i de ficció que s’imposa i commou. És el que diu un dels actors: «No fa falta tenir els ulls tancats quan has de fer veure que dorms».