L'1x1 d'una moció amb sorpresa final

El dard de la moció de censura ha acabat canviant en bumerang contra qui la promovia. El líder de Vox s’ha quedat sol al Congrés, ha perdut l’únic company de viatge que encara li dedicava carantoines i ha brindat al Govern dues fotografies balsàmiques enmig dels incessants assots de pandèmia: una de cohesió interna i una altra d’unitat parlamentària mai vistes. El desvari del seu missatge ha laminat l’ínfima credibilitat que tenia com a alternativa de govern, malmetent les 48 hores d’altaveu mediàtic amb un compendi de mentides tan verinoses com senzilles de desbaratar. El cop de Pablo Casado, inesperat en la seva contundència, l’ha deixat deixat fora de combat al final del seu xou.

El cap de l’oposició va començar com a perdedor d’una moció que s’havia orquestrat contra ell, i no contra Pedro Sánchez, però surt de la situació com a vencedor moral. Per a això ha hagut d’imprimir l’enèsim gir a la seva estratègia i solemnitzar en públic la ruptura amb Vox i, per tant, amb l’ala més radical del PP. L’acarnissament amb Abascal l’obliga ara a ser conseqüent perquè el seu objectiu de doctorar-se com a líder inequívoc de la dreta sigui creïble fins i tot a risc que els pactes autonòmics i municipals amb els ultres puguin trontollar. De moment, ha aconseguit traumatitzar Vox i descol·locar el Govern, obligant-lo a moure fitxa amb la reforma exprés del Poder Judicial.

Per defecte, si al PP li va bé un debat al Congrés, difícilment li haurà pogut anar igual de bé al Govern. El president sabia que l’examen ultra era fàcil de superar, però ha hagut de fer més concessions de les que esperava. Els socialistes han passat de la displicència amb Vox a l’atac precís per neutralitzar la perillositat del seu discurs en un context d’ingent desafecció social. Més complex li ha resultat esquivar el gir de Casado, davant el qual no ha tingut més remei que renunciar ja, en seu parlamentària, a l’endimoniada reforma judicial amb què pretenia escorar el PP cap a la cleda d’Abascal. Aquell cop d’efecte queda enterrat i la pressió del desbloqueig torna a estar equilibrada.

Un envit d’un Abascal desmesurat era terreny abonat perquè Podem mostrés gran vàlua, però el vicepresident del Govern ha quedat bastant desdibuixat en el seu moment de glòria. Va sortir a la palestra just després que Casado mostrés la seva modernitzada versió de líder de la dreta i després del seu intercanvi de patacades amb Abascal. El cap morat va fer el que va poder per marcar perfil, però el seu rol institucional i el nou rostre dialèctic del PP l’encotillaven massa. La seva pulla a Casado que la seva moderació «arriba tard» va contrastar al cap de poc temps amb la mà estesa del president Sánchez.