Un cert alleujament i esperança

Però permetin-me que deixi la resposta a aquesta qüestió per a una altra ocasió i expressi avui el sentiment que m’ha produït el desenvolupament del debat i el resultat de la votació de la moció d’investidura.  A mi el resultat de 52 vots a favor de la moció, únicament els de Vox, i els de tots els altres partits de la Cambra en contra, m’ha portat un sentiment d’alleujament i esperança. 

La gran novetat ha sigut la posició de Pablo Casado. No només el sentit que va donar al vot del seu partit, sinó també pel contingut i el to del seu discurs, d’abandonament de la radicalitat que el conduïa a competir amb Vox pel recolzament de l’extrema dreta. Tant aquest gir com la ràpida i intel·ligent reacció de Pedro Sánchez anunciant la retirada del (qüestionable) projecte de llei del Govern per a la renovació del Consell del Poder Judicial i l’oferiment per buscar un acord d’Estat amb el PP sembla obrir una petita finestra per la qual entri una ràfega d’aire capaç de renovar el viciat ambient de la política espanyola. 

Si a més fa possible l’acord en les qüestions fonamentals que afecten el funcionament normal de les institucions de l’Estat, la lluita contra la crisi de Covid-19 i el bon ús dels fons europeus, encara millor. Potser em deixo portar per la il·lusió d’un miratge, però estic tan fatigat per l’estèril i pesat enfrontament partidista que estic predisposat a veure brins d’esperança.   

En tot cas, la decisió de Pablo Casado serà el test definitiu sobre la seva capacitat de lideratge dins del PP. Ho és en la mesura que amb el seu gir s’enfronta a les preferències ideològiques de molts dels seus votants. Uns dies abans de la votació, Metroscopia –una reconeguda empresa espanyola de sondejos d’opinió, enquestes electorals i de posicionament ideològic social– va publicar els resultats d’una enquesta sobre les preferències dels votants de dreta sobre el vot del PP. Entre els votants del PP l’àmplia majoria de votants es dividia entre els qui optaven per recolzar-la (44 %) o per l’abstenció (39%). Només un escàs 9% creia que el seu partit hauria de votar ‘no’ a la moció de censura.

Aquestes dades parlen de la importància de la decisió de Casado al prendre una decisió que no està alineada amb les preferències majoritàries dels seus votants. S’ha de recordar que entre els dirigents del PP hi havia molts que s’inclinaven pel ‘no’. Algun d’ells tan significats com l’expresident José María Aznar. Per tant, la seva decisió és un test sobre la capacitat del seu lideratge per reconduir els seus militants i votants a posicions de centredreta. Un test del qual anirem coneixent els resultats les pròximes setmanes i mesos. 

El gir ideològic de Casado a l’abandonar la radicalitat d’extrema dreta em porta a la memòria l’abandonament de la radicalitat d’esquerres per part d’un jove Felipe González, aleshores secretari general del PSOE, en el 28è Congrés celebrat el maig de 1979. En aquella ocasió, González va proposar als militants del PSOE abandonar les tesis marxistes com a ideologia oficial del PSOE, plantejant d’aquesta forma un envit polític. Va perdre, i, no sense certa teatralitat, va renunciar al càrrec de secretari general.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però aquell dia va néixer un líder polític fonamental per al PSOE, i també per a la democràcia espanyola. Només quatre mesos després, el 29 de setembre de 1979, el PSOE va celebrar un congrés extraordinari en el qual es va produir un espectacular resposta del partit a l’envit del cap, amb un recolzament massiu (86% dels vots).

Sens dubte, són casos «diferents i distants». Probablement cap dels dos es trobi còmode amb la meva comparació.  Només la utilitzo per assenyalar que aquesta setmana Pablo Casado va posar a prova el seu lideratge dins del PP. Espero que tingui èxit. Però, almenys de moment, la meva sensació és de cert alleujament i esperança.