A qui hem d'escoltar?

No cal saber gaire epidemiologia per entendre els punts febles de l’estratègia. Per començar, malgrat que la majoria de morts es veuen en les poblacions de risc, també hi ha víctimes entre gent sana de totes les edats. A més, encara no coneixem les conseqüències a llarg termini de la covid-19 i quins problemes de salut portaran. Alguns símptomes (cansament, ofec, pèrdua d’olfacte...) poden durar mesos. I en un estudi de l’Hospital Universitari de Frankfurt, 78% dels pacients que se n’havien recuperat presentaven alguna afectació cardíaca. Finalment, la idea d’aplicar restriccions només als vells i malalts és difícil d’implementar, perquè és impossible evitar del tot que interaccionin amb persones d’altres grups.

Ni ètic ni factible

La conclusió és que aquesta tàctica no és ni ètica ni factible, perquè les xifres de mortalitat i morbiditat que s’assolirien serien massa elevades. No ho dic jo, si no la gran majoria d’experts en el tema, per això és sorprenent que gent amb bona reputació científica hagi tornat a posar la idea sobre la taula. Encaparrar-se en camins que ja s’ha vist que no porten enlloc pot ser perillós, perquè aquí no estem parlant d’una simple discrepància acadèmica, sinó de decisions de salut pública que afecten la supervivència de la població. A més, erosiona la confiança dels ciutadans en els experts, que donen la imatge de contradir-se constantment.

En una entrevista que em van fer fa poc, insistia que,abans de prendre decisions, els polítics han de fer cas als científics. Un dels tertulians va comentar llavors: "Sí, però a quins?", citant precisament la controvèrsia amb la 'Declaració de Great Barrington'. És un dubte molt vàlid. No tothom té clar com funciona la ciència, i cal que ho expliquem millor. El coneixement avança gràcies a la discussió i el debat. Quan no hi ha prou informació per saber amb certesa una resposta, només podem proposar teories, sovint enfrontades, i és inevitable que algunes siguin més encertades que altres. Però a mida que n’anem sabent més, certes opcions es converteixen en marginals i altres en acceptades. Als humans ens agrada apostar pels qui van contracorrent i s’enfronten a l’ordre establert. Son personatges que queden molt bé a les pel·lícules però, en l’entorn científic, solen estar equivocats. La ciència no funciona amb intuïcions, sinó amb dades contrastables que qualsevol amb una mica d’experiència pot interpretar. Per això quan n’hi ha de prou clares, ens acabem posant d’acord.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La resposta, doncs, és que els polítics i la societat han de triar les recomanacions recolzades per una majoria de científics i no deixar-se enlluernar per la mística que emanen els dissidents. O, encara pitjor, escollir l’opció que encaixa millor amb la teva agenda, independentment de la seva solidesa científica. La 'Declaració de Great Barrington' podria ser un exemple, perquè s’hi han escudat polítics poc partidaris d’implementar mesures restrictives, que la resta d’experts diuen que son les úniques que funcionaran ara. Un altre és Li Meng-Yan, una científica xinesa a la qual alguns mitjans estan fent un cas exagerat aquests dies perquè és una de les poques que encara diu que el SARS-CoV2 va ser creat al laboratori, quan no hi ha cap dada fiable que ho acrediti. Al contrari: el virus és 96% idèntic al seu antecessor immediat, el RaTG13, que fa dècades que circula entre ratpenats.

Per això és important que els líders es deixin assessorar, no per un, sinó per un comitè ampli i heterogeni d’experts. Han de prioritzar els consells presos per consens i entendre en quines dades es recolzen. S’equivocaran a vegades, però no tant com amb l’estratègia d’anteposar la política a la ciència. Actualment, les picabaralles entre partits han aconseguit que l’arrogància s’imposi al seny. No ens podem permetre que dins d’un govern hi hagi algú poc capacitat que prengui decisions al marge del que diuen els experts només perquè els recolza un polític d’un altre color, perquè el preu d’aquesta incompetència no es paga en vots, sinó en vides.