Les responsabilitats són compartides, però diferents

Entre toc de queda i estat d’alarma, això va per llarg. Ja no n’hi ha prou que hi hagi distància física; ara sí, la distància física ha de ser, a més, social. Sembla que van guanyat els models més estrictes, davant els que propugnàvem fer compatible la distància física amb la proximitat social. L’objectiu era mantenir el virus sota control sense renunciar a la interacció social, mitjançant una eficaç acció preventiva impulsada per les administracions i assumida pels ciutadans. Hem fracassat. Tots.

Però això no ocorre de la mateixa manera a tot arreu. No s’ha d’anar lluny per comparar-nos amb països com el Japó, Corea del Sud o la Xina. Si posem l’atenció a Europa, veiem que a tots els països puja la corba, però no en tots té la mateixa magnitud. Com sabem, tot fenomen natural té dos paràmetres bàsics que serveixen per descriure’l: la freqüència i la intensitat. Som davant la segona onada, però la intensitat varia. Vegem la pàgina web possiblement més visitada del planeta en aquests dies i vegem dades que ens aportin una mica de llum (coronavirus.jhu.edu/map.html). Busquem Espanya, i trobem que avui hi ha registrades 34.752 defuncions atribuïbles directament a la Covid-19; a Alemanya 10.041, amb el doble de població; i a Portugal, 2.297 amb una quarta part de la població. Una primera conclusió és que la magnitud dels seus efectes és ben diferent. ¿Això és fruit de l’atzar o d’alguna cosa més?

Copets a l’esquena

Entre les respostes donades s’assenyalen la cultura mediterrània, que ens porta a l’abraçada immediata, els joves que no se senten concernits amb la pandèmia o els ciutadans en general que necessitem que ens diguin el que hem de fer en cada moment. Sens dubte tots som responsable de tots, però em sembla que en la política està la principal resposta. Si no, com explicar que la incidència acumulada en els últims 14 dies és de 128 per 100.000 a Alemanya, 277 a Portugal i 394 a Espanya segons el CDC europeu.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A principis d’agost, un grup de col·legues demanava al Govern, en una carta a la revista mèdica ‘The Lancet’, una avaluació independent de la resposta donada a Espanya a la pandèmia. Una avaluació amb l’objectiu de buscar solucions i no culpables. Les bones paraules i els copets a l’esquena han sigut, almenys fins ara, la reacció. Gairebé tres mesos més tard estem de nou comptant els llits hospitalaris i els d’uci, a més dels sanitaris disponibles per utilitzar els respiradors. És cert que estem més ben preparats, coneixem millor el virus i el que cal fer en cas d’un malalt greu. No som al març, però a Espanya seguim, com llavors, amb la intensitat de la pandèmia ben diferent a la d’Alemanya i Portugal. Això difícilment es pot explicar per l’atzar.

Segons les projeccions de l’Institute for Health Metrics and Evaluation de la Universitat de Washington a Seattle (covid19.healthdata.org/spain) se’ns avisa que a finals de gener del 2021 es poden haver registrat més de 50.000 defuncions a Espanya. L’objectiu ara és evitar que aquest tràgic pronòstic es compleixi.