De 'Pacem in terris' a 'Omnes fratres'

Més enllà de l’important món catòlic, l’oposició antifranquista catalana, amb els comunistes al capdavant, havia acollit amb veritable fervor els vents de canvi del Concili Vaticà II, inaugurat per Joan XXIII i conclòs pel seu successor, Pau VI. La veritat era que tant la famosa encíclica papal com les conclusions renovadores del concili van ser rebudes amb fredor per la jerarquia eclesiàstica espanyola, impregnada d’un ranci nacionalcatolicisme, mentre van ser acollides de mil amors pels joves sacerdots i les comunitats de base cristianes.

El Concili Vaticà II va ser un dels esdeveniments més importants del segle XX, amb un impacte més gran en països, com el nostre, de cultura i fervor catòlic. La posada al dia de l’Església catòlica no es va limitar a la introducció de les llengües vernacles en els actes litúrgics (el llatí encara va ser la llengua oficial del Concili), sinó en una aposta decidida per la distensió i la coexistència pacífica, que deixés enrere la paralitzant guerra freda i l’amenaça nuclear. Un impuls al qual deuen molt els daurats anys 60.

Gairebé 60 anys després, un nou Papa il·lumina els catòlics i interpel·la la resta de la humanitat amb una encíclica valenta i necessària a menys de 100 pàgines, incloses les prop de 300 notes: ‘Omnes fratres’, tots som germans, sobre la fraternitat i l’amistat social. Davant les ideologies i polítiques divisives i bel·licistes, el títol ens recorda l’exigència de recuperar un «nosaltres» inclusiu. No es refereix només als fills de Déu, sinó a totes les persones sense cap tipus d’excepció incardinant el seu discurs amb l’essència de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

La frontera de la pobresa

L’encíclica és plena de veritats com una casa expressades sense embuts. Francesc critica sense contemplacions el ressorgir del racisme i la hipocresia amb el tracte de les persones migrants. Així mateix, clama contra els règims polítics populistes i els plantejaments econòmics liberals i l’obsessió per reduir els costos laborals, «perquè l’atur que es produeix té com a efecte directe expandir la frontera de la pobresa». I conté una perla extraordinària: «La veritable saviesa suposa la trobada amb la realitat. Però avui tot es pot produir, dissimular, alterar. Això fa que la trobada directa amb els límits de la realitat es torni intolerable».

Em permetran que em refereixi al meu gremi, el dels historiadors, en un context on el sòlid coneixement de la història és menystingut per una societat líquida. Francesc alerta sobre el final de la consciència històrica, la cultura adanista i la manera eficaç de liquar el pensament crític buidant de sentit o manipulant les grans paraules: «¿Què signifiquen avui algunes expressions com ara ‘democràcia’, ‘llibertat’, ‘justícia’, ‘unitat’? Han sigut toquetejades i desfigurades per utilitzar-les com a instrument de dominació, com títols buits de contingut que poden servir per justificar qualsevol acció».

La síndrome de 1933

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Una encíclica, sense cap dubte, històrica, així com ho és l’audiència papal al president del Govern central, Pedro Sánchez, l’endemà de l’estrepitós fracàs de la moció de censura i el divorci (anunciat) del PP i Vox. Una inusual audiència amb un discurs encara més sorprenent, difós per la radiotelevisió vaticana, en què el Papa demanava a Pedro Sánchez que transmetés als parlamentaris espanyols el perill d’alimentar la síndrome de 1933, de covar l’ou de la serp que va facilitar l’ascens de Hitler al poder. La Unió Europea i el Vaticà encoratgen el gir al centre de Pablo Casado, que pot prescindir dels crèdits europeus però difícilment de la benedicció papal.

Aprofito l’ocasió, ja que vaig penjar fa anys el sobrepellís d’escolà i ja no reso, per enviar-li «bona ona» al papa Francesc i al cardenal Joan Josep Omella.