Xile: a cop de mobilització i referèndum

Fa un any, quan van esclatar intenses protestes i disturbis a Santiago de Xile arran de l’increment del preu del metro, ningú va pensar que una de les seves conseqüències seria un plebiscit sobre la reforma de la Constitució –una Constitució hereva, per cert, del règim pinochetista i ultraliberal. Tot i això, des de fa una dècada, la demanda de liquidar la carta magna xilena i redactar-ne una de nova era la bandera d’un sector de l’esquerra no institucional (minoritària i amb poca visibilitat) fins fa poc ningú creia que fos possible.

Va ser la intensa mobilització ciutadana de l’any passat la que va posar el tema a l’agenda. Aquesta mobilització, a la qual es van anar afegint múltiples sectors i sensibilitats, va assenyalar la falta de legitimitat que tenien les institucions xilenes malgrat el discurs autocomplaent de les seves elits.

Davant l’‘esmena a la totalitat’ dels manifestants –que van arribar a convocar més d’un milió de persones just abans de la pandèmia– i la incapacitat i la falta d’assertivitat del govern de Piñera, els polítics van acabar oferint a la ciutadania una cosa que fins aleshores no havien volgut: la reforma de la Constitució. La repressió desmesurada (i impune) que es va desplegar durant els mesos de novembre de l’any passat només va incrementar el descontentament i va mostrar que l’única font de poder que mantenien les autoritats era la força.

Així doncs, i després de posposar-se per la pandèmia, el 25 d’octubre Xile va tornar a ser notícia mundial per un referèndum –abans ho havia sigut pel plebiscit que va fer fora Pinochet de la Presidència el 1989. Els resultats han sigut aclaparadors: hi han participat el 50,9% dels votants (més que en les últimes eleccions presidencials) i d’ells el 78% han aprovat que es triï una Convenció Constitucional –que serà paritària entre homes i dones– per elaborar un nou text.

D’aquesta votació fins a l’aprovació final de la nova constitució encara queda molt tros. Primer és precís elegir, el dia 11 d’abril de 2021, els membres de la Convenció Constitucional. L’esmentada Convenció haurà d’aprovar un text per dos terços dels seus membres i finalment (es presumeix que per a mitjans de l’any 2022) els xilens hauran de ratificar el redactat «sortint». Fins ara no se sap qui ni com es ‘candidatejarà’ per formar part de la Convenció, però és segur que els partits tradicionals (sobretot la dreta que es presentarà unida) intentaran tornar a cooptar els espais institucionals.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però més enllà del resultat final, que sembla incert, és precís felicitar els ciutadans xilens pel resultat, i sobretot, als centenars de milers de persones que van sortir al carrer a protestar malgrat la repressió desencadenada pel govern. Gràcies a ells –els estudiants, les feministes, els assalariats precaritzats, els pobladors i, en general, els col·lectius descontents– es va celebrar aquest referèndum. Ara el repte és que l’oportunitat de transformació que es va aconseguir gràcies a les mobilitzacions no sigui segrestada per part de les elits als passadissos de la Convenció Constitucional.

*Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Girona