Joan Gaspar Farreras

Les grans ciutats no ho son per l’ extensió mesurada en kilòmetres quadrats ni pel nombre d’habitants que exhibeixen les estadístiques, sinó per la classe de les persones que hi habiten. Penso que allò que fa grans les ciutats son les relacions que aquestes persones hi basteixen No cal dir que algunes d’aquestes relacions donen ganes de fugir-ne o inciten a detestar aquells veïns que n’han estat protagonistes. Sortosament , altres ciutadans – i perquè s’hi noti tampoc cal que en siguin massa – li proporcionen el confort de conviure-hi i el desig de quedar-s’hi . Tant de bo que siguin ells els que donin – si és que poden – el caràcter i el to a la ciutat, fins identificar-la per les relacions que suposa el fet que hi resideixin. És això el que fa atractiva la vida de la ciutat, per sobre de la bellesa del seu emplaçament o de l’equilibri i la possible racionalitat del seu urbanisme.

Aquestes persones destaquen per unes certes qualitats que, en alguns moments, les fan indispensables per a que  el seu  pas introdueixi els elements de normalitat que son els que en definitiva  afirmen les nostres societats , salvant-les  de la mediocritat, de la rutina o de la inaguantable xerrameca.   Aquestes qualitats més aviat es basen en la pràctica de l’amistat,  en el respecte de totes les opinions , en la discreció en l’expressió de les pròpies posicions i en la capacitat  de rebaixar la importància de certes situacions dramàtiques o de relativitzar els afers de la vida quotidiana: en altres paraules, en el seu sentit de l’humor. Son aquestes qualitats les que defineixen l’abast d’una acció mai  satisfeta amb allò que s’ha aconseguit, sempre neguitosa a no deixat escapar  les oportunitats que puguin presentar-se.

Sense exagerar gens, és així com jo goso definir la manera de ser de Joan Gaspar Farreras.

La família de la meva dona vivia en el mateix barri que els Gaspar, al Putxet, barri tranquil que la mare de Joan Gaspar, Elvira Farreras havia glossat amb la tendresa i afecte que la caracteritzaven. Va ser, per tant, la meva dona la que em va introduir en el món fascinant dels Gaspar Farreras. Amb intel·ligència, en Joan va rebre i respectar el llegat d’una família que va honorar Barcelona amb la trajectòria de la seva galeria , que amb dedicació i constància va aconseguir –entre altres coses – reprendre el lligam tradicional entre Barcelona i Picasso, enterbolida durant la darrera dictadura i després va contribuir a consolidar-la de forma permanent en el carrer Montcada en el Museu corresponent. Però la fidelitat al llegat va quedar tenyida per la inquieta personalitat d’en Joan, sensible i exigent a l’art contemporani , que a tot hora va saber projectar a tota la ciutat fins a escampar-la pels seus carrers.

Cerimònia íntima

Joan Gaspar era economista, de les primeres promocions d’aquesta carrera. Gaspar formava part d’un grup d’economistes intel·ligents i simpàtics que giraven en torn de l’enyorat Ernest Lluch. El primer contacte amb ell foren ja llavors. Després el tracte esdevingué amistat  en ocasió del doctorat honorari que   la Universitat va distingir a Antoni Clavé. Clavé va voler que la cerimònia sòbria i íntima en el despatx del rectorat . Només hi assistiren uns pocs professors i naturalment, en Joan , inseparable amb  la Núria, fidel i amable,   i amb  tota la família. Finalment la proximitat de les cases on vivíem va sovintejar les relacions entre nosaltres i ens va permetre de   compartir moltes estones agradables s cap el  capvespre.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però amb en Joan compartir no era un intercanvi fred d’opinions sinó que aquest  anava amarat sempre de l’afecte i de la total disponibilitat  amb els  amics, confortant-los especialment quan aquests havien estat víctimes dels incansables gamarussos locals.

Discret i ‘charmant’, amant de la vida: se n’ha parlat aquests dies. Així va contribuir decisivament a fer-nos més feliços, no tan sols a aquells que vàrem tenir la fortuna de conèixer-lo i de tractar-lo.