Això no era un parèntesi (impacte psicològic del toc de queda)

Semblava un parèntesi però no ho és, semblava que en un tres i no res tornaríem al relat, que ens despertaríem sols d’aquest malson –sense necessitat de fer res–, però el cert és que hi continuem a dins. Daniel Defoe, en el seu diari de l’epidèmia de pesta que va assolar Londres entre el 1664 i el 1666, descriu amb precisió fenòmens que estem vivint ara: la por, els enganys –‘fake news’– de l’època, la caritat inicial, esdevinguda cinisme posterior, la tristesa i pesar dels seus habitants, les fugides al camp. No hem canviat tant en més de 300 anys.

Aquesta nova etapa de toc de queda i nous confinaments aviva els pitjors presagis perquè, a més, i camí de l’hivern, acumulem vuit mesos d’incertesa i pèrdues. Massa temps i massa dols per fer sense que tinguem cap idea clara sobre el final.

El cansament s’aprecia al cos i pren formes diverses, des de la mateixa fatiga física fins a cert alentiment cognitiu, que fa que les tasques intel·lectuals ens costin més. També l’ànim se’n ressent i oscil·la entre la desesperança del que s’anhela i no arriba i certa empenta maníaca a fer com si fos l’última possibilitat: sortides de cap de setmana, festes o celebracions. Entre la melancolia del que s’intueix com a perdut i l’eufòria per recuperar-ho de cop. Tampoc falten les pors i temors, fàcilment reactivats per qualsevol alarma mediàtica o per la notícia d’un veí contagiat. Pors que desperten respostes fòbiques, que afavoreixen el retraïment i la distància, fins i tot una certa sospita que l’altre és un perill que cal esquivar.

No falta tampoc la indignació i la protesta, que cadascú tramita i canalitza amb el seu estil. Des dels que les reserven per als comentaris en ‘petit’ comitè o les tradueixen en reflexions més àmplies, fins als que les expressen amb fúria i obertament, desafiant les prohibicions, ignorant els límits propis del virus.

La pandèmia com a esdeveniment disruptiu

Per utilitzar el terme que Clayton Christensen va popularitzar: ‘disrupció’ –entesa com a canvi abrupte–, podem pensar la pandèmia com un esdeveniment disruptiu que ja no té retorn al moment anterior. Per això, el primer seria fer-nos càrrec que no era un parèntesi i per això la nostàlgia, si algú hi confiava, resulta estèril, igual com l’espera passiva. Ningú vindrà a salvar-nos, ni amb el seu carisma ni amb les seves invencions tecnològiques. I, a més, el perdut ja és irrecuperable com a tal.

Semblen males notícies però potser no ho són tant. Ens tornen el control, la capacitat de fer nous plans, ajustats a les possibilitats, però més orientats a la ressonància que a l’acceleració. Harmut Rosa analitza aquests dos fenòmens i coincideix amb altres pensadors com Han, que va escriure sobre ‘La desaparición de los rituales’ per repensar la productivitat sense límit.

Un pla requereix identificar l’essencial, que sempre tindrà accents singulars, però que de segur tindrà elements compartits: mantenir els vincles és un dels principals, perquè dels llaços obtenim una orientació i un recolzament. No suspendre els projectes iniciats, tot i que es redueixin, perquè la continuïtat genera una rutina productiva. Millorar les maneres de fer i reinventar-les quan sigui necessari, com a mostra de ‘work in progress’, contrari a la rutina que mortifica i avorreix.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

També es pot incloure un temps per a l’improductivitat, l’‘otium’, que no és ‘negotium’. Avui l’oci també funciona, moltes vegades, com a treball productiu, perquè busca l’excel·lència del rendiment. Ho veiem en les competicions esportives, de videojocs, de cuina o viatges a tota velocitat per no perdre’s res. Però encara hi continua havent la possibilitat d’oci inútil, amb amics, famílies, solitaris. El que és inútil és el ressort del joc infantil, allò que diverteix, ensenya, mata el temps i, tot i que aparentment no serveix de res, produeix plaer. Avui, el plaer no sobra i l’oci sempre resulta ser, per als nostres ideals i el nostre superjò, menys exigent i tirànic que la productivitat.

Finalment, si tenim restringida la presència cos a cos, podem optimitzar el món digital, adaptar-lo al nostre estil de comunicació, de trobada o de mode de satisfacció. Podem utilitzar-lo en totes les seves variants (xats, webs, RRSS, ‘apps’) a condició després de prescindir-ne. El món digital és una bona eina sempre que ens recordi la presència, que l’evoqui sense substituir-la.