Separatisme islàmic

El terrorisme és un virus que canvia, quan es creu haver erradicat reneix més ben adaptat al seu entorn. On abans actuaven cèl·lules organitzades ara són fanàtics solitaris. La matança de Niça que arriba després de l’assassinat del professor Samuel Paty parla d’un estat de guerra no declarat contra el país europeu que té més proporció de població musulmana a Europa. No és un signe de debilitat que ara actuïn individus solitaris on abans ho feien cèl·lules. És l’evidència que França és el lloc idoni on la batalla per l’islam més intolerant pot arrencar adeptes.

Podem analitzar el terrorisme islàmic a França com un xoc de cultures, com un enfrontament entre la República, que defensa la santedat de les llibertats, començant per la d’opinió i la crítica, contra els que fan de la seva idea de santedat un exercici d’intolerància. Des dels atemptats al setmanari crític 'Charlie Hebdo’ el 2015, el país veí fa cinc anys que és a l’ull de l’huracà dels radicals. Des d’aleshores cap altre país ha sigut atacat amb tanta vehemència.

No obstant no és només un xoc de valors. França s’ha cansat de la por i el terror i el president Emmanuel Macron llança la idea d’atacar el «separatisme islamista», i actuar contra els que volen crear guetos que neguen les lleis de la República i banalitzen la violència en nom de l’islam. Amb contundència amenaça el futur d’organitzacions que actuen en territori gal en connivència i finançades des de fora; contundent també per a les mesquites des d’on es predica amb impunitat radicalitzant els seus fidels més joves. En part tot això és el que hi ha darrere dels atemptats recents.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Al marge d’una política exterior on França s’ha convertit gairebé en solitari en el dic capaç de frenar l’avanç gihadista a l’Àfrica, els actuals atacs terroristes responen més a aquest nou separatisme islàmic. França és la llar de gairebé sis milions de musulmans. En bona mesura són fills de diferents onades de migrants que van arribar en el passat principalment de les antigues colònies al Magrib. Segones i terceres generacions que no aconsegueixen sortir dels barris perifèrics de les grans ciutats i que tenen moltes menys oportunitats d’ocupació. Sobre ells cau un estigma real i racisme.

Així, mentre la confrontació de cultures amb prou feines té espai per a l’esperança en un país de profunda tradició de llibertats, el perill és la facilitat amb què es pot reclutar adeptes per a les causes radicals de l’islam. Només és qüestió d’augmentar amb cada atemptat la islamofòbia perquè cada vegada hi hagi més «separatistes». Fer front a aquest fenomen creixent com ha promès el president és més necessari que mai, l’error seria fer-ho únicament perseguint als radicals i tancant mesquites. L’esforç per evitar els perills d’aquest gueto separatista ha de passar alhora per generar la sensació que són ciutadans, els quals avui se senten completament exclosos.