El Homrani com a símptoma

El que sí que han descobert aquesta setmana les nostres autoritats és que va en augment el nombre de ciutadans que acumula ja prou raons per qüestionar obertament la manera en què s’està gestionant la pandèmia. I seran més. Les escenes de violència de la nit de divendres a Barcelona han sorprès per la seva virulència. No haurien de fer-ho. Barcelona i la violència de la turba –diferent pelatge, mateixa condició– mantenen una ja llarga i estreta relació.

Els delinqüents que van entrar a robar bicicletes al Decathlon, per tractar l’exemple més cridaner, podrien haver aprofitat qualsevol altre tumult. No es fan pintades antisemites o s’assalta un comerç perquè a algú li vagin malament les coses. Qui pinta creus gammades ho fa perquè és un racista, el que vindria a ser un superidiota però perillós, i qui agafa el que no és seu amb violència és un lladre.

Però rere aquests figurants de l’enrenou i de l’odi, als que s’hauria d’afegir els de la imbecil·litat negacionista, aflora ja d’una manera clarament perceptible el malestar racional de ciutadans amb motius sobrats per a la queixa irada. Farien bé els governs autonòmics –ja que Pedro Sánchez s’ha esfumat fins a nou avís com ha escrit José Antonio Zarzalejos en el seu comiat dels lectors d’EL PERIÓDICO– en no menysprear-los volent-los confondre en conjunt amb simples idiotes ultradretans, ultraesquerrans o terraplanistes.

Les llistes del descontentament

Els governs s’estan utilitzant els uns als altres com a coartada per validar les seves improvisacions sense que ningú pugui trobar la tecla definitiva i tampoc oferir resultats que no puguin ser qüestionats. A hores d’ara, continuem sense saber quin benefici ha suposat el tancament de bars i restaurants o les limitacions insalvables imposades al món cultural i a molts comerços sense que, en paral·lel, deixin de veure’s imatges de ciutadans atapeïts al transport públic en hores punta. No hi ha resposta ni n’hi haurà. Això és el que va sumant adeptes en velocitat creixent a les llistes del descontentament que ara poden, a més, comparar-se a altres comunitats amb criteris menys restrictius i observar atònits l’aleatorietat de les mesures que els governants van prenent, sempre recolzant-se en l’opinió d’uns experts a qui el virus ha donat l’oportunitat de poder experimentar en viu amb població real.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Entre el mal humor creixent, el que resulta imperdonable és que, a més, els governs es comportin com un impossible agregat de vocalistes en el qual cadascú interpreta la seva pròpia cançó. El que ha passat a Catalunya amb les diferents versions sobre l’obligatorietat del teletreball ha sigut el súmmum del despropòsit. Després que el conseller de Treball, Chakir el Homrani, manifestés en una entrevista que era obligat i que les empreses podien ser sancionades en el cas de no implantar-lo, fins a tres consellers més –Pere Aragonès, Ramon Tremosa i Meritxell Budó– van sortir a matisar-lo o contradir-lo. ¿Algú hi vol dir res més?

Les declaracions d’El Homrani van posar en relleu tres coses: fins a quin punt un governant pot desconèixer el món de l’empresa i la gestió, fins i tot sent el titular d’aquesta cartera; la falta de lideratge d’un Govern que ningú lidera –Aragonès no vol fer-ho– i que la pandèmia serveix també per tapar la incompetència d’algun membre del Govern el cul del qual va quedar a l’aire amb l’aterratge de la Covid a Catalunya i que allà continua parapetat en l’excepcionalitat del moment. Algú a qui se li van retirar les competències de gestió de les residències en la primera onada per incapacitat i que, malgrat ser nomenat el maig del 2018, continua sense saber quines són les seves atribucions, hauria de ser fulminat del Govern. Però allà se’l manté. Després ha d’estranyar-nos que els ciutadans que paguen a les seves pròpies carns les decisions estiguin cada vegada més enfadats. Doncs serà que no, que s’entén perfectíssimament.