Abraçar sense tocar-nos: els reptes dels professionals socials durant la pandèmia

Una carícia o una abraçada poden salvar una situació conflictiva, transformar l’energia i ser les eines més poderoses que podem tenir al nostre abast per a apropar-nos a altres persones, per a connectar. Tot i això, l’arribada de la Covid-19 ens ha obligat a trencar aquesta manera de comunicar-nos i establir vincles amb els altres. I, en un context com l’actual, ¿què poden fer els educadors i treballadors socials, els mestres, els cuidadors i el integradors, per posar alguns exemples, que tenen el contacte com a referent comú? 

Ara, amb la situació postconfinament i amb la Covid-19 encara entre nosaltres, aquestes professions han vist afectada la seva essència. ¿Com es pot treballar ara de persona a persona? 

Les mesures i protocols que estan vigents de distància, separació física, contacte nul, mascareta... fan que sigui més complex poder comunicar-se i nodrir un vincle entre persones. Tots estem desitjant tornar a la realitat d’abans per poder fer pinya, per sentir-nos acompanyats i poder tractar-nos com cal. Tot plegat, maneres de comunicar-nos amb els altres que ens resulten fonamentals i que, al cap i la fi, formen part de la nostra naturalesa com a éssers humans i socials. No obstant, no podem deixar-nos vèncer per aquesta situació i cal recórrer a tot el que estigui a les nostres mans per continuar sent els professionals propers i càlids que les persones amb què treballem necessiten. 

No podem aprofitar tota la força d’un somriure, però ens queda la llum dels ulls. Per sort, les mascaretes no ens cobreixen tota la cara i disposem de la part fonamental per expressar-nos: la mirada. Ha de ser a través dels ulls que hem de transmetre la confiança, l’alegria, la tristesa o la por que puguem sentir. Les nostres celles, el front, el contorn i els propis ulls ara parlen més alt que mai. De fet, encara que no veiem un somriure, el podem entreveure per la mirada. Aprendre a llegir que diu una mirada és clau per a les professions socials.  

Ser creatius

No podem fer abraçades però tenim tot el nostre cos per mostrar afecte. És cert que res no pot substituir la calidesa d’uns braços que t’acullen, però podem ser creatius i demostrar la nostra estima i el nostre suport a l’altre amb el que pot desprendre tot el nostre cos. Potser és el moment de perdre la vergonya i deixar-nos anar. Fer un gir de 360 graus per mostrar alegria, autoabraçar-nos per demostrar a l’altre que el sentim a prop, salts per celebrar un triomf comú o aplaudir més sovint per recordar que estem al costat d’algú. De fet, qualsevol gest seria vàlid si ens fa sentir-nos més units els uns als altres. 

No podem tocar-nos però tenim les paraules i els sons per demostrar el nostre suport i acompanyament. Ara més que mai un «estic amb tu», un «t’estimo» o un «tot això ho passarem junts» té una rellevància cabdal. Sentir paraules de suport, paraules que m’apoderin o que em donin confiança i seguretat serà clau per poder sostenir-me sol sense el contacte físic. Els professionals hem de comunicar sense parar tot allò que pensem que pot ajudar i reforçar les persones amb què treballem. No és temps de dubtes o de pensar que dir coses boniques no queda bé. 

No podem apropar-nos, però tenim la complicitat dels espais que compartim i de les activitats que podem fer junts. Ara és rellevant que l’ambient i els llocs on treballem puguin transmetre més calidesa. Decoracions elaborades pels usuaris o detalls fets amb estima poden donar caliu a distàncies entre cadires, cues infinites o metacrilat als aparadors. Les activitats, per la seva banda, també poden ajudar a cohesionar vincles si les dotem d’un fons d’humanitat, de comunitat i d’escalf. Activitats que es facin pensant en algú altre, reflectint els vincles que ja tenim o fins i tot ajudant-nos a somiar tot el que podrem fer plegats en un futur pròxim.  

Notícies relacionades

Lliçons de la pandèmia

La jornada escolar en temps de virus

Tots tenim al davant un dels més grans reptes que ens podríem trobar. Tots i totes tenim al davant l’oportunitat de demostrar que en els petits detalls i en les grans intencions hi ha força suficient per no deixar que els cors s’endureixin. Estar al costat d’algú i acompanyar-lo sense tocar el seu cos ha de deixar pas al fet que els que es toquin siguin les ànimes, els cors i la voluntat de treballar plegats. 

Lisette Navarro, professora de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL