'Thanks, Mr. President'

En honor a la veritat, s’ha de dir que el desinterès dels EUA cap a la UE el va iniciar un president tan estimat pels europeus com Barack Obama. La lluna de mel va durar poc (tot i que mai es va convertir en lluna de fel), perquè aquell president va optar aviat pel desenvolupament de relacions amb la zona Àsia-Pacífic, unes relacions que havien sigut a l’agenda de presidents anteriors, però que les diferents crisis internacionals havien ajornat.

I Europa tampoc és que hagi estat a l’altura. Tony Blair la va dividir a principis de segle per la guerra de l’Iraq i es va posar als peus de Washington per al que fes falta gràcies a la debilitat del lideratge europeu. Després va venir la crisi econòmica que va obrir una dècada pessimista. El resultat de l’actuació a un costat i un altre de l’Atlàntic ha sigut el desmantellament d’un ordre nascut de les cendres deixades per la segona guerra mundial.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

¿I ara què? Durant la campanya, a Biden no se li ha sentit cap referència a Europa. És cert que en cas de guanyar el candidat demòcrata, el mer fet d’arribar a la Casa Blanca portarà un buf d’una cosa tan necessària en aquests moments com és el sentit comú. S’hauran acabat els disbarats. El multilateralisme tornarà a ser la manera de relacionar-se de les nacions perquè és fonamental per intentar resoldre els problemes. No obstant, el món camina de forma diferent. Trump pot creure que els EUA exerceixen encara com una hegemonia, però que l’ascens, tant comercial com estratègic, de la Xina obliga a redefinir aquest paper i Biden ho sap.

Tant si Trump es manté a la Casa Blanca com si perd, des d’Europa cal donar-li les gràcies encaridament perquè ens ha exposat totalment a la intempèrie. Així, ens obliga a defensar el model europeu, el social i l’econòmic, per nosaltres mateixos. No es tracta de buscar una hegemonia europea, que és cosa d’un passat molt llunyà. Es tracta de ser un actor internacional de primer ordre perquè la capacitat existeix. Però amb la capacitat no n’hi ha prou. Es necessita voluntat política per desenvolupar, per exemple, el pilar europeu de l’OTAN. I al si de la Unió, entre moltes altres urgències, cal articular estratègies compartides per fixar les relacions amb països com la Xina i Rússia. Com diu Josep Borrell, ‘ministre d’Exteriors de la Unió’, Europa ha d’aprendre a parlar el llenguatge del poder.