Cobrar atur, erto o renda mínima

Al llarg d’aquests mesos de destrossa social i econòmica, el matalàs social ha funcionat per evitar una genuïna catàstrofe. Així, als instruments tradicionals, com ara el subsidi per atur, se n’hi han afegit d’altres com els ertos, l’ingrés mínim vital i altres modalitats de subsidi per a aturats. Tot això conforma un entramat assistencial complex, amb el qual evitar que milions de persones manquin de, fins i tot, béns tan bàsics com alimentació i vivenda i que puguin caure en una precarietat irreversible. Així, hem pogut transitar durant mesos amb una relativa tranquil·litat, a l’espera que la situació sanitària, amb o sense vacuna, es controli i puguem recuperar el nivell d’activitat previ al mes de març.

No obstant, la gestió d’aquests instruments està mostrant unes carències enormes, cosa que fa que es retardi durant molts mesos la percepció dels ajuts. A més, aquests s’adrecen a persones especialment necessitades, de manera que les conseqüències resulten nefastes. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, abans de la pandèmia, més d’un 25% de les llars arribava a final de mes amb dificultats, i més d’un 50% són les que admetien algun tipus de conflicte. Aquestes famílies, per la tipologia de llocs de treball als quals accedeixen, són les més perjudicades per la crisi del coronavirus. Si, a més, els ajuts es retarden mesos, s’entén l’angoixa amb què malviuen milions de ciutadans.

Una situació que, malgrat no alterar la vida als carrers, resulta d’un enorme dramatisme i serveix per evidenciar, de manera ja indiscutible, disfuncions de les nostres administracions públiques. Pot argumentar-se en la seva defensa que l’allau inesperada de sol·licituds supera, en molt, la capacitat per gestionar els respectius serveis, i així ha d’entendre’s en els primers moments de la crisi. Però l’actual col·lapse, derivat de la segona onada del virus, respon a ineficiències profundes i arrelades en les nostres administracions.

Descoordinació

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així, a la falta de previsió davant un rebrot, de més o menys intensitat però del qual tots els experts alertaven, s’hi afegeix la baixa digitalització en el conjunt de la funció pública, així com la falta de coordinació generalitzada que, fins i tot, es dona entre organismes d’una mateixa administració. Una descoordinació que resulta ja extraordinària si ens referim a ens de diferents nivells de l’administració, ja que semblen prevaler els criteris polítics. Haver transformat en camp de batalla partidista la gestió conjunta del coronavirus, entre Estat i comunitats, constitueix l’exemple més pròxim i lamentable.

Confiem que aviat se superi la pandèmia i, posats a buscar algun consol de la tragèdia, que aquesta hagi servit per reforçar el nostre matalàs social, amb instruments com l’ingrés mínim vital, perquè les administracions entenguin que la seva obligació és cooperar. I abonar en temps els ajuts als qui més els necessiten.