LES CONSEQÜÈNCIES DE LA PANDÈMIA
No és un tall, és un esquinç
De vegades, l'únic confort que pot extreure's d'una catàstrofe com l'actual és comprovar que la vida es pot viure d'una altra manera de com ens havien ensenyat
msica
La vida ens ha abandonat. Per desgràcia, en milers de casos, literalment. En la resta, milions, no de forma literal, però sí definitiva. S’ha trencat la parella que forma qualsevol vida amb la vida i ja no se celebren com abans casaments ni funerals. Vivim en un món amb nens i hi ha escoles, però les classes es fan i es reben al ritme que marca l’últim contagi. Hi ha músics i no hi ha concerts. I es produeixen acomiadaments que fan desaparèixer productes de la nevera i de les fotos estiuenques del futur el bungalou, el para-sol, qui sap si fins i tot la platja.
Ja ni tan sols ens queda sorna per pronunciar, com fèiem a l’inici, «nova normalitat», i en lloc d’acostumar-nos-hi, trobem cada vegada més a faltar la vida vella. Per això fins al més descregut i indiferent es pregunta de vegades si podrà menjar polvorons aquest any. Com si el calendari tingués el poder d’arreglar alguna cosa.
De desajustos així parla la filòsofa Claire Marin a ‘Rupturas’ (Alienta, 2020), on aborda com afrontar separacions que impliquen canvis radicals en les nostres vides. De vegades són positius i esperats: per exemple, un part. D’altres, negatius i no desitjats: una malaltia, un acomiadament, un accident. Talls que acaben amb la vida coneguda i n’obliguen a planejar una altra. El llibre, publicat originalment en francès el 2019, no parla de la pandèmia, però abordar les seves pàgines en aquests temps fa inevitable interpretar la crisi de la Covid com una d’aquestes ruptures de què parla Marin.
Ningú serà el d’abans
Qui busqui alleujament immediat al malestar del tancament, el canvi i el desassossec, ha de saber que aquest llibre no funciona a la velocitat fal·laç de l’autoajuda. Narra altres ruptures passades i recopila què han dit d’altres que van pensar en això abans que ella. Des de l’inici llança petites conclusions, però no consells, ni solucions, ja que no hi ha dues tristeses iguals, ni dues persones iguals i per això hi ha qui surt a la superfície amb més força i qui es queda en l’intent, com un fantasma, enyorant l’amor perdut, el familiar mort o la vida sense fills i sense pandèmia.
«Després d’una ruptura biogràfica esperem amb impaciència la tornada de la vida normal», va escriure el pensador George Canghillem. I aquesta ruptura amb la vida d’ahir –la que tenia hotelets amb encant, ponts i Nadal– és biogràfica però també històrica. Per això faríem bé a atendre el que va dir el francès, també metge, quan va afirmar que després de qualsevol malaltia ningú torna a ser com era quan estava sa. Ningú. Imaginin després d’una pandèmia, on ja és evident que res tornarà a ser com va ser abans.
Reconstruir-nos
Però paciència, que si la ruptura és cruel, diu Marin, és perquè no és un tall net i ràpid. No és un tall, és un esquinç. I en aquell interval entre que neix i es consuma fa niu aquesta incertesa que ens turmenta. En algun moment caldrà afrontar-la i començar una altra vida, no necessàriament una nova, ja que una crisi ens canvia, però no ens converteix en qui no som. Una desgràcia ens descobreix, però no converteix en valent el covard, ni en savi el neci. Per això, en la tasca de reconstruir-nos, no s’haurien d’esperar miracles i ser conscients de les nostres limitacions. I ho diu l’autora sense pessimisme, amb una prosa càlida i pausada, amb què explica, amb una compassió commovedora, que de vegades l’únic confort que pot extreure’s d’una catàstrofe és comprovar que la vida es pot viure d’una altra manera de com ens havien ensenyat. És un aprenentatge dur, de cocció lenta, però si ho pensem bé, no és poca cosa.
