PECCATA MINUTA
La xocolata del lloro
Hauria sigut més socialdemòcrata fer servir la partida destinada a apujar el sou als funcionaris a alleujar les penes dels que ho estan perdent tot
funcionarios-de-estado-en-sus-puestos-de-trabajo
Si haguéssim de posar data fundacional a la sistemàtica sospita que plana sobre la mandra dels espanyols en general i a la dels seus buròcrates en particular, hauríem de recular fins a 1832, quan Larra va firmar en ‘El pobrecillo hablador’ l’article ‘Vuelva usted mañana’ sota el pseudònim de Juan Pérez de Munguía, en què Monsieur Sans-Délai descendeix als inferns de l’administració de l’època per aconseguir un simple paper timbrat. («Vuelva usted mañana –nos respondió el lunes siguiente–, porque hoy ha ido a los toros»).
L’ombra allargada d’aquesta deixadesa ha arribat fins als nostres dies liofilitzada en les escasses i precises paraules d’un acudit, art popular per excel·lència: –El visitant: «¿Perdoni... a la tarda no treballen?» –El segurata: «Quan no treballen és al matí; a la tarda ni venen». He conegut més d’una i de dues persones altament ‘funcionariades’ amb un funcionament quotidià que consistia a arribar a la seva tasca quan el cos l’hi demanés per, immediatament, baixar a esmorzar prenent-se el seu temps i cigarret, tornar a la seva «taula de treball» per dictar la compra del «súper per telèfon i demanar hora a la perruqueria, anar-se’n a buscar un altre cafetó, trucar a la cunyada, a càrrec públic, a Tombouctou, recollir amb desgana el bolso i la jaqueta abans d’hora i acomiadar-se dels seus companys fins dilluns, al·legant gran cansament.
Funcionaris exemplars
Notícies relacionadesÉs obvi dir que també he tractat –i superen amb escreix els primers– amb funcionaris exemplars; si bé he de reconèixer –poc sospitós de cofoïsme– que em sento bastant més còmode per to, mirada, tracte, disseny d’interiors i il·luminació artificial als establiments administratius autonòmics que als estatals, alguns dels quals encara fan olor de segle XIX.
Com a docent de l’Institut del Teatre, no soc funcionari, però sí una cosa molt semblant, de l’estatalíssima Diputació de Barcelona, que des de l’any de la picor m’ha anat abonant puntualment 14 pagues a l’any més un suplement cada mes d’abril. Agraeixo, president Sánchez, que s’hagi dignat a apujar-me un 0,90% el meu salari, però, pensant-ho bé, ¿no hauria sigut un pelet més socialdemòcrata destinar aquesta insignificant quantitat multiplicada pels 2.583.583494 empleats públics espanyols –segons últimes estimacions– a alleujar les penes dels que ho estan perdent tot, per a qui el final de mes no és sinònim de nòmina, sinó de lloguer, hipoteca, escola, aigua, llum, calefacció...?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
