Les pors

La por de perdre no és res comparat amb la por de fer el ridícul. Quan era un nen que jugava a futbol molt seriosament, com juguen tots els nens, ho tenia clar. Així m’ho demostraven els malsons. En els meus malsons previs als partits no apareixien simples derrotes. Apareixien situacions ridícules, perquè això era el que de debò temia: estar al vestuari abans de sortir a jugar, veure els cordons de les botes sense lligar i no saber lligar-los; arribar al camp, obrir el maleter del cotxe del meu pare i descobrir que m’havia deixat la bossa a casa; acostar-me a la cantonada a treure un córner, relliscar en el moment del colpejament i caure de cul al prat. Tot això apareixia en els meus malsons. Aquestes eren les meves pors, els ridículs. Perdre era una cosa assumible. A perdre un s’acostuma massa ràpid.

Però el ridícul és pitjor. El ridícul s’enquista en el cervell i t’assalta en els entresons, quan vas a dormir i alguna cosa fa clic, i repasses el teu particular serial de ridículs íntims i oh, déu meu, que algú ens salvi, som patètics.

La caiguda d’Isco

Ho vaig pensar fa uns mesos quan vaig llegir un reportatge sobre un poble de l’interior de Castelló, on explicaven l’entrada del bàndol nacional durant la guerra civil. No hi va haver resistència, deien, però sí dos morts: un que va sortir a la finestra per saludar els vencedors, que es van confondre i li van engegar un parell de trets; i un combatent que va colpejar una porta amb el seu fusell i se li va disparar l’arma. Ho vaig pensar l’altre dia mirant el Madrid, quan Isco va intentar un regat i va caure sol, va caure de madur, va caure com cauen les baldufes quan deixen de donar voltes. El ridícul és pitjor, perquè era pitjor això que perdre contra el Cadis un parell de setmanes abans. En la derrota, almenys, hi ha èpica.

El pitjor dels ridículs és que la memòria els mima i no es rectifiquen. Són els tatuatges del cervell. De tant en tant em vindria de gust tornar al passat per corregir, per no disfressar-me de carxofa en el cinquè curs, per millorar l’arrencada d’una mala crònica o per donar una contestació enginyosa a aquella noia. De tant en tant, amb alguna cosa de sort, pots jugar un partidet amb algú inspirador i brillant, amb algú que t’empeny d’una manera natural a treure el millor que portes dins. Algú que no només et fa millor futbolista, sinó millor persona. Altres vegades, en canvi, et toca jugar amb mi.

Encara soc aquest nen

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Amb mi, que sempre que veig algú compartint orgullós una foto des del cim d’una muntanya, penso el mateix: ara et toca baixar, ha, ha, ha!, desgraciat. Amb mi, que hi ha un Elx-Celta i diuen a la tele que és baixa Emre Mor, i penso que tant de bo Emre Mor tingui un fill amb Patricia Conde i els seus cognoms siguin Conde Mor, en homenatge a Chiquito.

Ara ja no somio amb ridículs infantils a vestuaris, partits i campets. Els meus malsons són altres: que he tocat una cosa que no havia de tocar, a última hora a la redacció, i per la meva culpa ha sortit malament el diari; que han descobert que soc un frau i que el meu llibre està mal escrit; o que de sobte estic en pijama i batí quan vaig a l’escola a recollir els meus fills. Les pors i els ridículs. En el fons, encara soc aquest nen i tot és el mateix.