Superciutat

Barcelona es va deslliurar. El 1934 el GATCPAC proposa la demolició de la meitat de Ciutat Vella (des de l’Ajuntament fins al mar, tot a terra). El Pla Macià dibuixava un Eixample de superilles de 400 metres, és a dir, tres de les actuals, amb grans blocs lineals entre viaductes elevats. Una Brasília catalana d’avions i gratacels. Per fortuna mai es va fer realitat i els polígons residencials que es van aixecar en el desenvolupisme han sabut integrar-se raonablement en el continu urbà. Un mèrit que té més a veure amb la reivindicació dels espais públics dels seus habitants que amb la destresa dels seus projectistes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Des d’aquesta perspectiva, les noves superilles semblen una insensatesa. Dificulten la continuïtat del transport públic, gentrifiquen i accentuen les desigualtats. ¿A vostè què li ha tocat, senyora, jardinet o autopista? No obstant, com a instrument pedagògic el valor d’aquestes operacions és extraordinari. Ens han demostrat la possibilitat d’habitar civilitzadament les vies de l’Eixample. Han sigut un banc de proves per assajar solucions de baix cost, reversibles, en uns carrers hostils i malalts on de sobte es pot passejar, jugar, asseure’s i xerrar sense haver d’alçar la veu. I respirar. Per això és una formidable notícia la pluja de concursos públics que l’Ajuntament de Barcelona anuncia per a aquest mateix mandat i que estén la idea de superilla cap a la de supereixos reduint els cabals d’un bon nombre de carrers en tota la seva longitud.

Esperem que la iniciativa no es quedi en el concurs. Hem tardat molt a redescobrir la idea d’Égalité que dona forma a l’Eixample Cerdà. Si la superilla no és decidida, valenta, extensiva i fins als límits del terme municipal almenys, serà un fracàs vergonyant per a la ciutat que ha sigut punta de llança de l’urbanisme mundial durant 150 anys.