Dosmilvintisme

El 2020 és com Donald Trump. Marxarà, però els seus efectes continuaran: el trumpisme. El 2020 acabarà però durant molt temps patirem el «dosmilvintisme». És a dir, tindrem pànic a contagiar-nos de qualsevol cosa, continuarem comprant mascaretes, veient els amics a través d’una pantalla i tenint por d’abraçar i que ens abracin. És el que tenen els cataclismes: deixen seqüeles de les quals costa recuperar-se.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Aquesta setmana Eduardo Mendoza ha sigut guardonat amb el premi Barcino de novela històrica. En l’entrevista que va seguir a la concessió del guardó va dir que no li agradaven les històries basades en fets reals, que prefereix –i dona més crèdit– a la ficció. Durant molts anys he compartit aquesta preferència. No obstant, ara em pregunto què passa quan la vida s’assembla a una novel·la. Una que de vegades és de terror i de vegades una d’aquestes històries de dictadors que, diuen, va inventar Valle-Inclán. Què passa quan el cavaller que governa el món s’assembla al general del laberint que va inventar García Márquez o a un boig creat per Stephen King, la inquietant màxima del qual a l’hora d’escriure novel·les és: «M’invento uns personatges, els tanco en alguna banda i els putejo». ¿Els sona?

Últimament em pregunto què escriure, com escriure. Per què inventar-se res, si la vida s’ha tornat més inversemblant que la més estranya de les ficcions. Em contesto: per aquests casos hi ha els clàssics. El més gran de tots: la Bíblia. L’últim llibre d’Eduardo Mendoza, ‘Las barbas del profeta’, és un homenatge a les històries bíbliques, en què l’escriptor diu que va trobar una de les seves inspiracions més grans quan era un nen. Un llibre que explica coses tan increïbles com que se separen les aigües del mar per deixar passar els escollits o que un senyor a qui han executat de la manera més vil torna de la mort tan tranquil i es presenta davant els seus amics. No pot ser casualitat que aquest 2020 se celebri l’any internacional de la Bíblia. Estic segura que Mendoza ho sabia. Jo crec que Mendoza, tot i que dissimula, ho sap tot.