¿Madrid millor que Catalunya?

Una nova obsessió s’ha instal·lat en el cap dels governants catalans. Matisem. És l’obcecació de sempre, només que és vista des d’una altra perspectiva: Madrid Aquesta vegada no és el suposat dúmping fiscal ni els beneficis que li reporta a la capital el model de l’Espanya radial el que corca qui són al capdavant de la Generalitat. El que els resulta comprometedor és la millora de la situació pandèmica a Madrid sense que la seva presidenta, Isabel Díaz Ayuso, hagi decretat el tancament de sectors econòmics sencers o ordenat restriccions impossibles, com sí que ha succeït a Catalunya.

La variable Madrid és omnipresent en el Govern. Més encara després del fiasco viscut amb l’ajuda als autònoms i la confrontació directa, i de cada vegada més pujada de to, amb sectors com restauració, hostaleria o gimnasos. És l’efecte Madrid el que ha portat fins a límits gairebé pornogràfics les desavinences entre departaments davant la pròrroga de les mesures prohibitives. Desavinences que finalment el Procicat va resoldre de manera salomònica: una setmana més d’oli de ricí en lloc dels 15 dies habituals.

Malgrat que totes les decisions s’empastifen de discurs mèdic i científic, el governant sempre té en compte l’impacte polític de les seves decisions, particularment si com a Catalunya les eleccions són d'aquí tres mesos. La Covid-19 no n’és una excepció. Havent avaluat aquest impacte, la Generalitat ha preferit actuar de manera conservadora i mantenir les severes restriccions des de la convicció que la memòria del votant –tenen raó en aquest punt– és curta.

Salvar Nadal

Per al Govern, en particular per a la part que lidera ERC, és preferible esgotar les prohibicions per reduir l’amenaça d’una tercera onada al desembre que arruïni econòmicament Nadal. És un joc arriscat per dos motius: la mateixa imprevisibilitat de la qual el virus ja ha donat compte i el fet que per a aquells que econòmicament estan a prop de l’abisme, o ja han sigut empassats per ell, un sol dia compta.

Nadal és la meca del Govern. Si es pot salvar, consideren en el sanedrí de Pere Aragonés, no hi haurà factura política en forma de vots perduts entre els col·lectius més perjudicats per les mesures coercitives de tancament i suspensió d’activitats. A més, en el mentrestant sempre és possible sembrar sobre Madrid la sospita sobre la veracitat de les xifres que fa públiques el Govern de la Comunitat i, com a últim comodí, apel·lar que a la resta d’Europa també prevalen les restriccions.

Més enllà de les decisions concretes, del que el Govern no se n’ha adonat és que, a 600 quilòmetres, el que sí que ha fet el Govern d’Ayuso és entendre, prohibicions al marge, que l’empresariat, lluny de ser un enemic o algú entossudit a posar pals a les rodes al bé comú, podia ser un aliat.

El paper de Javier Fernández-Lasquetty, actualment conseller d’Hisenda i Funció Pública, però que també ho va ser de Salut entre el 2010 i el 2014, ha sigut clau en aquesta funció de coordinació i col·laboració entre govern i empresariat madrilenys.

Els especialistes de la Conselleria de Salut fan el seu treball, com a primers responsables de la lluita contra la pandèmia. Però a Madrid s’ha mobilitzat en paral·lel tota l’energia del sector privat per ajudar l’Administració que, lluny de percebre-ho com una interferència, ha obert de bat a bat les portes a la col·laboració.

Tests d’antígens massius

L’aposta de la comunitat madrilenya pels tests d’antígens massius, que segons l’epidemiòleg de moda a Catalunya, Oriol Mitjà, és el que explica la bona evolució de les seves xifres sense haver recorregut al tancament de negocis, no va ser només una decisió dels entorns sanitaris. I no hauria sigut possible sense l’empenta de l’empresariat, implicat també de manera efectiva aportant-hi recursos i coneixement.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Des que al març la Covid-19 es va fer present a Occident, hem tingut temps de prendre nota de la feblesa en què es basen totes les previsions. Un exemple aleatori: els txecs van organitzar un sopar al Pont de Carles per celebrar que havien vençut el virus amb més intel·ligència i previsió que la resta dels europeus i avui els seus números són dels més preocupants. Treure pit i comparar-se és un bumerang. Val també per a Catalunya i Madrid.

Però prendre decisions asseient a la taula els que patiran les seves conseqüències, i fins i tot es deixaran ajudar per ells, és una bona pràctica. I en aquesta en concret, no fa falta recórrer al VAR, Madrid ho ha fet millor que Catalunya. Potser ha ajudat que a la Comunitat ser empresari encara no resulti sospitós i que la col·laboració públic-privada sigui, per tant, més fàcil. Com un dia, per cert, ho va ser a Catalunya.