Perú en el precipici

Des del 1990 fins avui només un dels vuit presidents peruans en exercici (Fujimori, Paniagua, Toledo, Humala, García, Kuczynski, Vizcarra i Merino) ha escapat de ser acusat de corrupció: Paniagua La resta han exercit el poder de forma personalista i sense gaires escrúpols en el marc de la Constitució del 1993, dissenyada amb voluntat autoritària per Fujimori després del seu «autocop».

En aquests 30 anys el país ha viscut una dinàmica esquizofrènica a causa de la combinació d’un relatiu miracle econòmic i un infern polític. Parlem d’infern polític perquè des de fa tres dècades el sistema de partits peruà es va desintegrar, les lleialtats polítiques tradicionals van desaparèixer i la credibilitat en les autoritats es va evaporar. Un exemple d’això és que el Perú és un dels països d’Amèrica Llatina amb més transfuguisme parlamentari i amb menor credibilitat en les institucions. És una dada reveladora que actualment 68 dels 120 diputats estan jutjats per corrupció.

Miracle econòmic

D’altra banda, sorprèn que durant els últims 20 anys l’economia peruana hagi sigut una de les més estables i exitoses de la regió, amb mitjanes anuals de creixement del voltant del 6%. ¿Com s’entén aquest creixement? En gran part per la demanda sostinguda i els preus del que el país exporta, que són minerals i hidrocarburs. Un tipus de productes que es gestionen a cop de concessió i que suposen grans ingressos per a les empreses transnacionals que els extreuen i comercialitzen (nord-americanes, xineses i europees) i per als polítics que regulen el sector. Una altra qüestió és que els grans beneficiats són pocs, i que la desigualtat social i territorial al país és d’escàndol. 

En aquest sentit podríem dir que en la base del miracle econòmic hi ha la del seu revers polític. Els interessos de les grans transnacionals i dels polítics han generat un clima de connivència on el creixement econòmic ha anat de la mà d’una discrecionalitat que ha anat corroint les bases de la institucionalitat i la decència. El problema és que aquest ‘modus operandi’ només funciona mentre hi ha diners frescos que circulen, i això és el que –des de la crisi de la Covid-19– ha desaparegut.

Col·lapse

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Amb la crisi econòmica actual, el sistema polític escleròtic ha col·lapsat. Les eleccions legislatives extraordinàries del gener del 2020 van buidar de recolzaments el president Kuczynski, que va ser rellevat a través d’un ‘impeachment’ per Vizcarra, que alhora també va ser deposat per Merino, anterior president del Congrés, fa una setmana, i que acaba de renunciar aquest diumenge passat.

Les massives protestes de joves autoconvocats (moltes vegades a través de plataformes com TikTok) a tot el país, i la repressió desencadenada contra ells (amb dos morts i desenes de ferits i desapareguts) han fet caure un Govern que mancava de tota legitimitat. El problema ara és com, al mig d’aquest buit de poder, es podrà gestionar la crisi actual. L’espera dels pròxims comicis (programats per a l’abril del 2021) es farà molt llarga.