Racisme en el futbol: de la tolerància a les sancions penals

Podria ser considerada una bona notícia en el sentit que finalment hi ha una reacció per part del dret penal respecte d’un tema greu i estès en el futbol. Els estadis de futbol han sigut un d’aquests àmbits on els aficionats s’han sentit lliures per utilitzar una àmplia panòplia d’expressions malsonants, menyspreadores o directament vexatòries dirigides a l’àrbitre o als jugadors de l’equip rival. És més, no ha sigut infreqüent que els mateixos clubs recolzessin espiritualment i econòmicament grups d’aficionats que es dedicaven a llançar aquest tipus d’expressions vexatòries.

Els temps canvien

No obstant, no hi ha raons per interpretar que aquests insults siguin menys greus en un estadi que si es profereixen en altres àmbits públics. La presentació de la querella per part del fiscal és, en aquest sentit, símptoma que els temps estan canviant. La percepció social sobre aquest fenomen ja no és tan permissiva, i menys si s’entén que l’esport té una vocació d’escola moral. Així, és comprensible l’alarma social suscitada en temps recents pels insults homòfobs a un àrbitre homosexual, els masclistes dirigits a dones àrbitres i els discriminatoris a col·lectius minoritaris. De fet, ja hi va haver una sanció per a comportaments similars en la sentència núm. 83/2018 d’un jutjat penal de Saragossa, que va qualificar els insults dirigits per un aficionat a un jove àrbitre de color –«negre, negret, negre de merda, em cago en la teva raça, ves-te’n al desert que és on has d’estar»– com a lesius de la dignitat humana per humiliació, menyspreu o descrèdit de grups o persones.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Vist des d’una altra perspectiva és, no obstant, una mala notícia. El dret penal és un recurs d’última instància, de manera que apel·lar-hi és un senyal que dics previs haurien fracassat en la contenció d’actuacions com les ara portades davant un tribunal de justícia. Aquests dics són tan socials com esportius. La barrera social principal seria l’educació i la interiorització de valors en el procés de socialització. Les barreres esportives són les que corresponen als clubs i les federacions com a agents protagonistes del paper moral que es predica de l’esport. No haurien complert les seves finalitats promocionals i tampoc la seva capacitat de reacció en forma punitiva hauria sigut prou dissuasòria. Però és que tampoc haurien complert les seves finalitats preventives la Llei Antiviolència i la Comissió Antiviolència, l’òrgan encarregat d’imposar sancions administratives per a tals conductes.

L’exemple del Chelsea

A causa d’aquest fracàs, les autoritats esportives haurien de recórrer a altres mesures per lluitar contra aquesta xacra. A Anglaterra, per exemple, el Chelsea FC va organitzar viatges educatius a aficionats que havien proferit insults antisemites en el transcurs d’un partit de futbol. La raó de tan sorprenent mesura era senzilla: les mesures adoptades fins ara –bàsicament  sancions– amb aquests aficionats no havien sigut exitoses. Potser és temps que l’esport espanyol assagi maneres alternatives de resolució de conflictes com la mediació i les pràctiques restauratives. Dels càstigs més costosos ja se n’encarregarà el dret penal. I, si hi ha sort, i aquelles funcionen, potser no s’ha de recórrer a la seva severa resposta.