Negar la realitat

 Malgrat l’aposta de JxCat per la confrontació entre Catalunya i Espanya, malgrat la seva inclinació per excloure els seus adversaris polítics de l’esfera de la legitimitat, i a pena fins i tot de la seva opció pel cabdillisme, JxCat no és un partit trumpista en el sentit fort del terme: ni és tècnicament populista, ni és clarament de dretes, ni és obertament antieuropeu, ni és d’entrada il·liberal. No obstant, hi ha cert aire de família entre l’actitud de Trump després de la seva derrota i l’actitud de JxCat durant tot el procés.

De la mateixa manera que Trump podia negar el canvi climàtic, el racisme sistèmic o l’existència mateixa del coronavirus, ara es nega a admetre la seva derrota electoral. Doncs bé: si alguna cosa singularitza JxCat respecte a altres partits independentistes és la seva dificultat per reconèixer que a Catalunya no hi ha (de moment) una majoria social a favor de la independència.

Les dades són evidents. Fa anys que el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat pregunta als ciutadans quina hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya. Entre l’any 2006 i el moment actual l’opció «un estat independent» mai ha arribat al 50%. El pic màxim es va arribar en un llunyà novembre del 2013 amb el 48,5% de les respostes, i en els últims sondejos va pel 35%. Des de no fa tants anys, el CEO també planteja una pregunta més polaritzadora, com es diu ara. Es tracta de respondre ‘sí’ o ‘no’ a «Vol que Catalunya es converteixi en un estat independent?». En tota la sèrie disponible, des del març del 2015, el ‘sí’ mai ha arribat al 50% (el ‘no’ ho ha aconseguit dues vegades). En aquest cas, el pic està en el 48,7% d’octubre del 2017, un percentatge semblant al que van obtenir els partits independentistes en les dramàtiques eleccions del desembre d’aquell any. L’últim any el percentatge de sís està pel 42-44%.

Davant aquestes dades l’actitud de JxCat consisteix en la negació. La XII legislatura del Parlament ens haurà deixat dos episodis estel·lars que il·lustren les dificultats de JxCat amb els números.

  

 El 3 de setembre del 2018 el president Torra va dir a TV-3 que es «negava» a acceptar que l’independentisme no tingui la majoria social. Davant les objeccions de l’entrevistadora, que va suggerir que negar-se a acceptar-lo no dona per fet que la majoria existeixi, Torra va insistir: «No, però jo m’hi nego, perquè penso que l’independentisme TÉ la majoria social, la té». I de res va servir que l’entrevistadora li preguntés si aconseguir el 47,5% dels vots era tenir la majoria social. «Això és tenir la majoria social», va dir Torra.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’altre episodi el va protagonitzar la consellera de Presidència, Meritxell Budó, després de les eleccions municipals del 2019, quan va tenir la valentia d’afirmar en roda de premsa que l’independentisme havia «guanyat» a Barcelona malgrat obtenir-ne només 15 dels 41 regidors en joc i d’haver-ne perdut tres respecte a les eleccions del 2015. Budó va arribar a dir literalment que «15 regidors independentistes és més que el que sumen els altres grups». És a dir, que 15 és major que 26. Sense comentaris.

Per sort, no tots els independentistes estan tan malament de matemàtiques. La CUP va tenir el seu moment de lucidesa al reconèixer que el plebiscit del 2015 (47,8%) s’havia perdut. I Esquerra Republicana va últimament amb molt de compte a l’hora de llançar els seus comptes. El passat 7 de novembre, sense anar més lluny, el president del grup parlamentari d’Esquerra al Parlament, Sergi Sabrià, no va tenir objecció en reconèixer en una entrevista que els independentistes són majoria política però ara toca fer el salt la majoria social». Ja veurem si les pròximes eleccions donen un tomb a les persistents dades del CEO.