Atzar i virus

La campanya de la rifa de Nadal no podia oblidar que vivim situacions excepcionals i, al mateix temps, no podia deixar passar l’oportunitat d'aprofitar la pandèmia per explorar nous territoris del sentimentalisme. El fons d’aquests anuncis és ben curiós. No deixa de ser la promoció d’un joc d’atzar, però com que, al llarg de la història, ha generat costums, inèrcies i manies, com que ha estat capaç de bastir un imaginari col·lectiu, en fer propaganda de la rifa s’aprofita l’ocasió per destacar uns determinats valors que, en teoria, són els que associaríem a actituds altruistes i no pas al guany individual.

Aquest any tan singular no podia faltar una evocació de la unitat del destí en la universal glòria dels nens que canten i que agermanen els espanyols, un dia, des de fa dècades. Ni tampoc escenes que descriuen, amb un ampli espai per a la llagrimeta, la solidaritat engendrada en temps de coronavirus. Sort que aquesta vegada l’anciana que agraeix les atencions és la Vicky Peña i la veïna atenta és Nausicaa Bonnín, i l’home que recupera l’estimació del germà allunyat és Fermí Reixach. No són res, només uns segons, però valen la pena de la rifa.