La saga dels Oliu

El Sabadell era un banc local que es caracteritzava per una dimensió reduïda i una excel·lent gestió. Recordo que en els meus primers anys de periodisme (sobre 1973) em van convidar a la presentació de resultats. El banc m’era gairebé desconegut i vaig notar amb sorpresa que segons la memòria (ciclostilada) havien guanyat 800 milions (de pessetes). Li vaig dir al directiu que tenia al costat que gairebé igualaven la molt famosa Banca Catalana, que als seus anuncis presumia de tenir una jardinera japonesa. Potser els convindria una mica més d’imatge. I Joan Oliu, el pare de Josep Oliu, que era director general adjunt i vestia com un auster comptable, em va tallar: «¿Imatge? Per a això ja està Banca Catalana». Vaig saber després que el director general (Monràs) utilitzava l’autobús per anar de Barajas a Madrid, una excentricitat per a alguns selectes banquers que van acabar malament.

El Sabadell era petit però guerrer i l’únic que va sortir viu de la crisi dels bancs catalans dels anys 80. El 1999 el seu president Joan Corominas, del tèxtil, va cedir la presidència a Josep Oliu (el fill de Joan) que va ser un dels primers llicenciats a ampliar estudis als Estats Units (Vidal-Folch els va batejar ‘minesotos’), catedràtic i directiu de l’INI quan la reconversió. I Oliu va voler fer d’aquell petit banc, les accions del qual no cotitzaven a la borsa però eren molt sol·licitades, un dels grans. Intuïa que la dimensió seria condició de l’eficàcia.

Abans de sortir a borsa (2001), el Sabadell va comprar l’Herrero i el NatWest i el 2003 va absorbir l’Atlàntic que era molt més gran. Després l’Urquijo, el Guipuzcoano... fins a una dotzena de compres en 20 anys. I fins i tot va aprofitar la crisi del 2008 per créixer, amb garanties del Banc d’Espanya, empassant-se la Caja de Ahorros del Mediterráneo.

Oliu pedalava sense parar. Sabia que havia de ser entre els grans per sobreviure independent. El 2015, va comprar el banc escocès TSB, però va venir el ‘brexit’ i la digestió va ser pesada. El 2017 se li va escapar el Popular, que Oliu havia perseguit i que el Santander va acabar absorbint en catàstrofe.

Ja era un dels cinc grans, però ja no podia créixer. Bankia era impossible ja que l’Estat hauria sigut el primer accionista (no ha passat a CaixaBank pel pes accionarial de la Fundació la Caixa). Aquest any la caiguda de les cotitzacions (més gran al Sabadell), i la por de l’augment de la morositat per la pandèmia, han portat els reguladors (Banc d’Espanya i BCE) a pressionar per a les macrofusions. La dimensió com a garantia de futur.

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

I el Sabadell s’havia quedat sense parelles de ball per conquistar. Per gestió i resultats podia continuar solter, però era anar contra el vent i els reguladors. I l’ha tret a ballar el BBVA, que multiplica per 10 el seu valor en borsa.

Oliu va emprendre aviat i amb empenta la carrera, però no l’ha culminat (fa anys es va torçar una aproximació a la Caixa). I és curiós que el BBVA, pioner de la modernització des dels temps de Sánchez Asiaín al Bilbao, hagi decidit vendre el seu banc americà per comprar el Sabadell. La internacionalització és –diuen– el futur, però en temps de tribulació, sembla que CaixaBank i el BBVA veuen més interessant el mercat intern espanyol.