Llei Celaá: de despropòsit educatiu a despropòsit democràtic

¿Quin país d’Europa impedeix que hi hagi alumnes que puguin estudiar en la seva llengua materna, sent aquesta a més l’oficial a tot el país? ¿Quins partits suposadament progressistes poden defensar un model educatiu que genera profundes desigualtats entre alumnes castellanoparlants i catalanoparlants? ¿Què té de modern, en ple segle XXI, apuntalar un sistema monolingüe impedint-ne un de trilingüe?

Són preguntes que es fan molts ciutadans a Catalunya i a tot Espanya des de fa anys i que es repeteixen aquestes setmanes veient com el Partit Socialista ha tornat a entregar els drets de pares, mares i alumnes catalans per un grapat de vots al Congrés. Juntament amb Podem, els socialistes han pactat amb ERC blindar l’exclusió de l’espanyol com a llengua vehicular de l’ensenyament a les comunitats amb llengua cooficial, fent un pas més en la vulneració sistemàtica dels drets lingüístics que fa anys que patim a Catalunya. 

Amb aquest despropòsit, portat a terme amb una esmena a les portes de l’aprovació d’una llei marcadament partidista enmig d’una pandèmia, els partits que es diuen progressistes demostren la seva escassa consideració per un assumpte d’Estat com l’educació. No només la utilitzen com a moneda de canvi per a uns Pressupostos, sinó que en lloc de proposar un pacte d’Estat per millorar la qualitat educativa o garantir la igualtat d’oportunitats, el que imposen són contrapartides ideològiques per continuar marginant el castellà a les escoles. Amb aquesta maniobra política conjuminada pel separatisme, la llei Celaá passa de ser un despropòsit educatiu a ser també un despropòsit democràtic, ja que als atacs a l’educació especial, concertada o al menyspreu a la meritocràcia s’hi suma la barbaritat d’eliminar l’espanyol per deixar sense ni tan sols empara legal els qui ja veuen els seus drets atropellats.

Sense oferta pública

No és res de nou: els partits que es proclamen d’esquerres sempre han assumit les tesis lingüístiques del nacionalisme hegemònic. De fet, quan el PSC va governar a Catalunya amb ERC (2003-2010), els socialistes van agreujar les polítiques de discriminació o les multes per retolar en castellà. Però si hi ha un àmbit en què aquesta discriminació es tradueix en desigualtat d’oportunitats és l’educativa, on impera un sistema de monolingüisme docent sense parió en el nostre entorn democràtic, profundament injust i contraproduent per als nostres fills. Prova d’això és que molts pares i mares catalans entre ells dirigents nacionalistes i socialistes que s’ho poden permetre, trien per als seus fills un model trilingüe de què priven la resta: amb l’espanyol com a llengua vehicular juntament amb el català i l’anglès. El que cap dret o premissa suposadament progressista pot justificar és que no hi hagi una oferta a l’escola pública amb aquest model i que per recórrer-hi les famílies hagin de deixar-se una picossada en l’escolarització dels seus fills.

La normalització d’aquesta injustícia ha arrabassat a generacions senceres de catalans el dret a escolaritzar-se també en castellà a Catalunya. El separatisme, amb l’aquiescència quan no la col·laboració del PP i el PSOE, ha menyspreat sempre els qui fa anys que ens oposem políticament i socialment a aquest injust model: des de Ciutadans en solitari a les institucions fins a valents pares i mares que s’han vist obligats a pledejar i guanyar als tribunals a la Generalitat els drets dels seus fills, reconeguts pel Constitucional i també pel Suprem. Alguns que avui posen el crit al cel obliden interessadament que a Espanya hi ha hagut majories absolutes tant del PSOE com del PP, i que el bipartidisme ha sigut perfectament simètric en la seva inacció per garantir una escolarització també en espanyol. Algunes d’aquestes majories han sigut molt recents i han coincidit amb els anys de radicalització del separatisme.

D’aquelles pols, aquests llots. Avui el ple del Congrés s’ha de pronunciar sobre l’aprovació de la llei abans que aquesta se sotmeti al Senat. Ciutadans, per descomptat, continuarà lluitant fins a l’últim tràmit perquè el Govern d’Espanya rectifiqui. Si no ho fa, recorrerem la llei al Tribunal Constitucional, al Defensor del Poble i a Europa. I a les institucions continuarem defensant un model educatiu de qualitat homologable al d’altres països europeus, que garanteixi la igualtat d’oportunitats, la meritocràcia i un ensenyament trilingüe davant una monolingüe. Ningú entén que els qui es diuen progressistes dediquin les seves energies a continuar imposant un model que abunda en desigualtats i ens allunya dels estàndards europeus.

Amb aquest tripijoc entre el Govern i el separatisme, es pretén convertir els Pressupostos, que han de ser una injecció d’oxigen i esperança per a milions d’espanyols, en un torpede en la línia de flotació del nostre sistema de drets i llibertats basat en la igualtat entre ciutadans, a més de contribuir a la nauseabunda esbandida de Bildu, un partit hereu del terror. Quan a Ciutadans negociem, exigim a canvi millores per al conjunt de famílies, autònoms i treballadors espanyols, inclosos, els catalans. Els nacionalistes, en canvi, només exigeixen privilegis per als seus líders o impunitat per continuar imposant els seus desvaris separatistes. Per això, Ciutadans no estarà en una equació pressupostària que anteposi l’interès particular del separatisme a l’interès de la ciutadania.

 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ha arribat l’hora que Pedro Sánchez esculli si prefereix plegar-se de nou als qui treballen per trencar la nostra convivència o si opta per la moderació i la sensatesa. No podrà dir mai més que, en les hores més doloroses per a Espanya, no va trobar una mà estesa en l’oposició responsable i que no va tenir alternativa als seus pactes amb populistes i separatistes.

*Inés Arrimadas, Presidenta de Ciutadans, i Carlos Carrizosa, Cap de l’Oposició al Parlament de Catalunya.