Azaña i les reformes republicanes

Aquest mes fa 80 anys moria en l’exili de Montauban, una població francesa pròxima a Tolosa, Manuel Azaña, que va ser president de la Segona República. Feia poc que havia acabat la guerra civil en el terreny militar. Però, de fet, no havia acabat amb aquell ominós informe de l’1 d’abril dictat des del quarter general del general franquíssim. Sense solució de continuïtat, la dictadura havia prosseguit una guerra sense treva contra els opositors polítics. A la França ocupada per l’Exèrcit nazi, els republicans espanyols eren un objectiu fàcil per a la repressió franquista. La mort d’Azaña es va anticipar a la detenció que anhelava el règim amb la col·laboració de la Gestapo per portar-lo a Espanya i afusellar-lo, com van fer amb Julián Zugazagoitia, Lluís Companys i tants d’altres. El procés reformista que un liberal com el president republicà va encapçalar en el bienni republicanosocialista (1931-1933) va ser un intent de modernitzar un país profundament endarrerit i aïllat internacionalment.

Un retard per obra i gràcia d’una estructura econòmica condicionada per una oligarquia agrària latifundista i una intensa desigualtat social, un Exèrcit intervencionista sobre el poder civil, amb la implicació directa d’una monarquia corrupta i la presència omnímoda de l’Església catòlica en l’ensenyament i en el teixit social, en bona mesura subjecte al poder caciquista. I tot això en un context d’un Estat centralitzat.

Ministre i president

A tot va haver de fer front la República del 14 d’abril, on la figura i l’obra d’Azaña van adquirir gran relleu en els debats del procés constituent i la Constitució de 1931 i en la seva tasca com a ministre de la Guerra i president del Govern. Especialment en les reformes militars, a fi d’assegurar la submissió de l’Exèrcit al poder civil, la separació de l’Església de l’Estat, l’ensenyament laic i la defensa del model d’Estat integral i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

A 90 anys d’aquell intent republicà de modernitzar l’Estat, a més de rememorar la figura del president Azaña, ¿té sentit evocar l’actualitat d’aquelles reformes frustrades per la guerra civil i la dictadura? La resposta continua sent afirmativa respecte d’alguns dels àmbits que la Segona República va intentar abordar i segueixen pendents de ser tractats amb perspectiva d’Estat. Per exemple, l’ensenyament. En aquest camp, el règim republicà, malgrat l’escàs espai de temps de què va disposar en època de pau, sota la direcció de Fernando de los Ríos, va portar a terme una política de foment de l’escola pública i l’ensenyament laic, apartant els ordes religiosos d’aquesta activitat decisiva per a l’Estat i la formació de la ciutadania en la raó. No obstant, el sistema democràtic actual no ofereix una bona carta de presentació: inestabilitat normativa en un tema tan sensible, en què cada majoria política ha modificat la legislació educativa anterior, i ha creat inseguretat jurídica, i el que és més greu, absència d’un model educatiu estable. No hi ha hagut una aposta clara per l’escola pública de qualitat i un professorat adequat que respongui a idèntica exigència. No és admissible que la qualitat s’hagi d’anar a buscar a l’escola privada, ni que la concertada sigui finançada en aquells casos en què el seu ideari docent xoca amb mandats constitucionals clars. Així, per exemple, resulta inacceptable que els diners públics puguin ser destinats a escoles on s’organitza l’ensenyament per separació de sexes. 

Senyals d’esgotament

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’organització territorial definida a través del títol VIII de la Constitució amb l’anomenat Estat de les autonomies, amb totes les seves llums i ombres, fa temps que ofereix senyals d’esgotament. Si la Segona República va intentar afrontar el repte de la diversitat política dels pobles que integren Espanya, en l’actualitat el problema polític que ha suposat el procés secessionista a Catalunya requereix també un esforç conforme amb això que tingui traducció en l’àmbit polític i constitucional, que permeti una millor articulació de la pluralitat política existent en l’àmbit territorial.

Un altre aspecte deficitari que requeriria un esforç per reconduir algunes línies de comportament concerneix a la baixa cultura institucional que es detecta en el personal polític, tant en l’àmbit estatal com en la resta d’administracions públiques. Això es manifesta, per exemple, en l’adequada concepció de les atribucions d’un Govern en funcions, en els processos de renovació d’òrgans constitucionals, en la necessitat de modernitzar el sistema de reclutament de jutges, etc. En definitiva, elements propis de la cultura republicana d’apreci a la dignitat de la cosa pública i la salvaguarda de l’interès general.