Amb un exmonarca com el senyor Joan Carles, ¿per què volem republicans?

Cada dia que passa ens assabentem de més detalls sobre la vida secreta de l’anterior cap de l’Estat: els seus amants, les seves caceres i sobre tot, el que més ens ha d’importar als ciutadans espanyols,  els milions que suposadament guardava a través de testaferros en paradisos fiscals.

El Senyor Joan Carles era valorat tant dins com fora del nostre país com l’home que un dia va salvar el poble espanyol del delirant intent colpista d’un coronel de tricorni i els seus poderosos còmplices en l’alt cap de les Forces Armades.

Cada vegada que un parlava, anys després, amb col·legues estrangers de l’origen franquista de la restauració monàrquica a Espanya i expressava les seves preferències personals per la forma d’Estat republicana, sempre li contestaven amb l’exemple que el nostre monarca havia donat en defensa de la democràcia.

Va ser sens dubte aquella crida d’última hora del senyor Joan Carles a l’obediència deguda a la seva persona com a cap de les Forces Armades pels comandaments de l’Exèrcit revoltats en algunes regions militars el que va salvar la situació i va impedir que Espanya es convertís de nou en una dramàtica excepció a l’Europa democràtica.

Validat per aquella gesta, el senyor Joan Carles va haver de considerar que a partir d’aquell moment tot li estava permès gràcies a la inviolabilitat que li atorgava la Constitució que havíem aprovat, després de la mort de Franco al llit,  la majoria dels espanyols.

Els mitjans del nostre país s’ocupaven ja només de les seves audiències, de la seva assistència a actes oficials, dels estiuejos al costat de la seva família a Palma de Mallorca, de les seves regates, els seus viatges oficials o la seva assistència a les cimeres llatinoamericanes, en les quals era sempre benvingut el seu tracte planer. 

Les altres coses no semblaven interessar. Alguns mitjans estrangers parlaven d’una immensa fortuna a l’exterior que no semblava correspondre’s amb els seus ingressos com a cap de l’Estat, però era una cosa a què havien decidit no prestar atenció els mitjans del nostre país. 

Va arribar després el famós episodi de l’accident en aquella cacera de Botswana, que va familiaritzar molts espanyols amb el nom de l’amant alemanya que l’acompanyava, i a partir d’aquell moment tot va començar a torçar-se per al monarca. 

«m’he equivocat. No tornarà a passar», va exclamar compungit el senyor Joan Carles davant les càmeres. Temps després, en vista que era l’única manera de salvar una institució cada vegada més feta malbé per la sèrie d’escàndols que a poc a poc s’anaven coneixent, es va produir l’abdicació a favor del senyor Felip. 

Els mitjans van establir ràpidament un tallafoc entre el pare i el fill i van argumentar que l’exmonarca estava en qualsevol cas protegit per la inviolabilitat pels delictes que hagués pogut cometre fins a la seva abdicació sense que quedés clar si aquesta inviolabilitat s’havia de referir en exclusiva als actes realitzats per ell en el compliment de les seves funcions i no a clars delictes com la defraudació al fisc o el blanqueig de capital.

És igual. Davant les notícies cada vegada més alarmants sobre una fortuna d’origen al principi desconegut –tot i que cada dia que passa se’n coneixen més detalls: suposats suborns de l’Aràbia Saudita per les seves tasques de mitjancer, regals d’altres personatges tan poc recomanables com el president kazakh–, el senyor Joan Carles va optar, obligat per les circumstàncies, per tocar el dos.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El seu actual parador són, com se sap, els Emirats Àrabs Units, una monarquia absoluta que no té un tractat d’extradició amb Suïssa, país on el senyor Joan Carles està sent també investigat per la justícia, i que, si bé el té amb Espanya, l’eventual entrega del senyor Joan Carles a la nostra justícia, en el cas que reclamés la seva presència, dependria en qualsevol cas de la voluntat de l’emir amic que l’acull.

La moral que s’ha d’extreure de tota aquesta història és que si els mitjans d’aquest país, en lloc de dedicar-se sistemàticament a afalagar la família reial, haguessin complert en tot moment la funció que tenen encomanada de vigilar les institucions, ens hauríem estalviat una situació que avui ens avergonyeix com a país. Amb un exmonarca com el senyor Joan Carles, ¿per què volem els republicans?