Un polvorí a les Canàries

Un matí, el conductor d’un programa de ràdio va obrir els micròfons perquè els oients expressessin la seva opinió sobre un determinat assumpte d’actualitat. Al cap de pocs minuts, va entrar en antena un senyor de les Canàries. Ni tan sols recordo el tema a debat. Molt educadament, l’oient va pregar: «¿Vostès podrien deixar de dir “una hora menys a les Canàries”? No és una hora menys, és l’hora de les Canàries».

En aquesta particularitat capritxosa del meridià de Greenwich comencen els problemes de l’arxipèlag. Des de la península hi ha la creença fa molts anys que a les Illes Canàries es pot actuar una hora després de fer-ho en qualsevol altre punt del país, sense pressa, al nostre ritme, millor en horari peninsular, que és quan les coses importants ocorren de veritat. Apliquin la senzilla i incontestable argumentació de l’oient per entendre de quina manera actuen els governs d’Espanya de qualsevol color sobre el que passa a La Gomera o El Hierro: tard, amb retard, en horari de Madrid, València o Barcelona, a dues hores d’avió, a dos mil quilòmetres de la Puerta del Sol, davant les costes de l’Àfrica. 

El problema dels dos mil migrants amuntegats al moll d’Arguineguín és un problema horari, perquè l’Estat arriba tard a les Canàries, com gairebé sempre. La migració, ja s’ha dit moltes vegades, és una qüestió global que requereix solucions locals, si és possible previstes per endavant o amb un equip al capdavant amb prou reflexos i capacitat d’actuació, i Espanya s’està veient incapaç de gestionar un formidable trencaclosques, amb un caos que ha posat de manifest que el problema se li ha escapat de les mans. L’evident desgavell entre les administracions responsables de gestionar l’arribada en ‘cayucos’ de 2.000 persones en terra canari (en terra espanyol) s’ha revelat aquesta setmana en tota la seva magnitud, quan sense saber molt bé de qui va partir l’ordre i agreujat l’assumpte pel context sanitari de la pandèmia de coronavirus, un comandament policial local va optar per «alliberar» 227 migrants arribats a Arguineguín i abandonar-los pels carrers de Mogán, un municipi de 20.000 habitants incapaç de controlar la situació per si sol. Imaginin: el nombre de migrants atrapats al moll representa el 2% de la població de Mogán. Moments després ja teníem els de sempre exhibint banderes i sembrant la por, llançant querosè al foc de la xenofòbia, mentre els que havien arribat en pastera deambulaven pels carrers com zombis a l’espera que algú els digués on anar, què fer, a qui recórrer, l’empara de la solidaritat de la població i esperant que algú els deixés utilitzar el mòbil i trucar a les seves famílies. En contra del màxim de 72 hores promès per mantenir-se al moll, alguns sumaven ja 21 dies al ras, dormint a terra i sense gairebé informació. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La població canària no té cap culpa del que passa a Arguineguín; molt menys els migrants, que deixen enrere una vida fugint de la pobresa. La fam i la llibertat no coneixen fronteres, i què sap la natura dels límits geogràfics que li posa l’home. Tampoc té culpa el Govern de la política local que marquen el Marroc, Algèria o Mauritània, països de dubtosa reputació democràtica per més que es posi el focus a Veneçuela. De culpa no en té el Govern quant a l’origen, però sí que és responsable de la gestió i de minimitzar els brots d’aporofòbia. Malgrat que la situació no és nova, s’ha tirat, com gairebé sempre, pel camí de la improvisació: muntar de forma precipitada una espècie de camp de refugiats per amuntegar el problema i apilonar-lo en tendes de campanya, mentre les administracions guanyen temps en la recerca de solucions que no alterin l’ordre social ni donin arguments a la cridòria de l’extrema dreta. 

Amb dues mil persones per ‘gestionar’ i enmig d’una onada de pasteres i ‘cayucos’ que arriben a les costes canàries, balears i de la Península, no és convenient perdre’s en filosofies sobre l’afer d’origen (la fam a l’Àfrica), perquè ja és més que conegut, fa anys que es debatent-se i ningú actua en matèria de política exterior, sinó en el problema que ara amuntega centenars de persones en un campament. Les solucions globals haurien d’haver arribat abans. Ara toca actuar amb urgència des de la humanitat i la solidaritat, traienti pressió a tot l’arxipèlag i, possiblement, repartint els migrants per la península. Diran que tampoc és solució i que és evident que això representa únicament suturar la ferida, però no es tracta d’estendre un problema, sinó de compartir-lo, ja que la situació a les Canàries comença a ser asfixiant per a les seves autoritats, per als seus ciutadans i per als mateixos migrants. I no hi ha temps per perdre. Ni tan sols una hora menys.