Els fotògrafs parlen

¿I si resulta que una paraula també val més que mil imatges? Perquè a vegades els fotògrafs t'expliquen l’origen d’una foto, el procés de preparació o un detall insignificant que l’ull no veu, i t’ajuden a entendre-la millor. És el que passa ara mateix a la Fundació Foto Colectania amb la mostra ‘Basat en històries reals’. S’hi exposen un centenar de fotos del seu fons i les acompanyen d’un text de l’autor –o d’algú que la coneix bé– que amplia el sentit de la imatge. D'entrada, la proposta ens convida a mirar d'una altra manera: pots llegir el text i després mirar la imatge, o primer la foto i després el text (i llavors sempre tornes a la imatge, esclar). S’inicia així un diàleg que pren camins diversos. Karin Leiz, per exemple, explica una foto de Leopoldo Pomés on surt ella –‘Imatge blanca’, 1959–: un retrat vaporós en una platja, amb tots els colors del blanc, que transmet «la silenciosa emoció d'en Leopoldo» i és també un acte d’amor.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els textos de la Colectania són reveladors, descriuen la intimitat que el fotògraf té amb la seva obra, però també les seves pors, les estratègies. «No m’agrada robar fotos», confessa Javier Campano, «l'intimisme que tenen és un reflex de mi mateix». Jean-Marie del Moral tria un retrat dels peus del pintor Miquel Barceló i li recorda un quadre de Van Gogh. Després explica que, en el moment de disparar la càmera, sempre li ve a la memòria algun quadre. Francisco Ontañón confessa que la seva foto triada –un nen que apunta amb una pistola– li produeix un sofriment terrible, per la violència que transmet, i s'exclama: «¡Haver fotografiat una persona i no tornar a saber res d’ella mai més!».

Vet aquí un dels misteris de la fotografia: captar un instant no sempre et converteix en el seu propietari, potser et fa el seu esclau. La mostra de la Colectania és tan àmplia que hi ha lloc per a tothom: els juganers i els tafaners, els socials i els que miren cap a dins, els que busquen l’estrany en el quotidià i el quotidià en l’estrany. La visita ens confirma que les fotos són també de qui les mira. Potser, per als fotògrafs, és un alleujament poder-se explicar, deixar anar el llast que pesa en cada imatge.