El tint de Giuliani

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quin momentàs. Semblava que Giuliani, exalcalde de Nova York, s’hagués escapat de ‘Mort a Venècia’, una ciutat malalta a la pel·lícula, quan a Gustav von Aschenbach, de blanc impol·lut, comença a córrer-se-li l’emplast fosc que, poc abans, el barber s’ha entossudit a posar-li al cabell per dissimular-li els anys («¿em permet, doncs, tornar-li simplement el que és seu?», li diu). Podria semblar una imitació de l’escena, amb una epidèmia inclosa, de còlera a la cinta, si no fos, ai, per les abismals diferències. Al film s’uneixen la genialitat de Luchino Visconti, de Thomas Mann, de Gustav Mahler, amb l’’Addaggieto’ de la cinquena simfonia que eleva fins al cel la seqüència final, i el talent interpretatiu de Dirk Bogarde, al paper d’un escriptor a les últimes. Assegut en una gandula a la platja del Lido, fins i tot amb tint al cabell i maquillat com un espantall, Aschenbach encarna la veritat despullada: ell ja és una ànima esgotada que descobreix en Tadzio, l’adolescent polonès, la bellesa espontània que ell ja no pot crear.

En canvi, a Giuliani no li compraria ni un cotxe de segona mà. El seu és pura enganyifa, el ‘fake’ elevat a l’infinit, la representació mateixa de la metàfora de «suar tinta» per impugnar el resultat electoral. Això sí, sembla que va demanar 20.000 dòlars diaris de minuta. Com a Hollywood.