Monumental tristesa

Serà difícil oblidar el crit sord de Cristina Plazas quan clama al seu examant, sense estridències: «Digues-me què faig ara amb tot aquest amor». Ell l’ha deixat i ara parlen per última vegada. Ho fan per telèfon, com passa a ’La voix humaine’, el famós monòleg de Cocteau que cada dia és font de noves interpretacions, com aquesta que es pot veure al canal de Temporada Alta: l’adaptació de Marilia Samper per a uns temps de mòbils i converses on ens veiem les cares.

Per a Cocteau, el fil del telèfon era una metàfora, una espècie de serp que s’enroscava al coll de la dona: «Tinc la teva veu al voltant del meu coll». Un anunci, alhora, de la desesperació i de l’esperança: «Respiro perquè em parles». En la versió de David Selvas i Taida Martínez, ‘En mis manos’, perviu la necessitat de parlar, una pulsió, «com si ens excavéssim l’un a l’altre per anar a dins», però pensada per als nostres dies, de confinament i reclusió. Avui tornen a obrir els teatres, però aquesta peça magnètica ens ha salvat mentre estaven tancats. No deixin de meravellar-se (¡encara està activa!) amb aquesta veu humana, esquerdada, desolada, amb la seva monumental tristesa.