La mala pinta de Rudy Trump

S’ha obert un apassionat debat sobre si el trumpisme sobreviurà a la sortida de Trump del gran teatre del món en què va convertir la Casa Blanca. La ‘nit americana’ no només és una pel·lícula de Truffaut, sinó també una tècnica que permet simular una ambientació nocturna en una escena rodada de dia. ¿Han sigut els insòlits quatre anys de Trump un temps de foscor? No per als gairebé 73 milions de compatriotes que han fet d’ell el candidat més votat en unes eleccions presidencials... després de Joe Biden. Aquests votants no desapareixeran, seran un pesat llast que el Partit Republicà, fagocitat per Trump, els utilitzarà com un martell piló per sabotejar la política que l’exvicepresident de Barack Obama mirarà d’impulsar. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El mal perdedor que Trump és ha acabat accedint que Emily Murphy, titular de l’Administració de Serveis Generals, alcés la barrera perquè el president electe pugui iniciar (amb sis milions de fons federals) la transició que el portarà a jurar el 20 de gener com a nou president. Amb la seva resistència a fer aquest pas, Murphy ha aconseguit un nínxol a Viquipèdia. Tot per no desencadenar la ira del seu cap, un Trump que ha acabat per admetre, amb nocturnitat, desgana i dissimulació, que ha perdut. El principi del final del seu tossut afany a negar la realitat. 

La seva estratègia que li havien robat les eleccions en una conspiració sense precedents s’ha estavellat a tots els estats en què va demanar recomptes... Els jutges li van anar negant el pa i la sal. Allà on la gossada de picaplets atiats per l’exfiscal i exalcalde de Nova York Rudy Giuliani han mirat de guanyar un cap de platja legal que els permetés portar el cas al Tribunal Suprem han trobat el mur ranc de la democràcia americana. Les idees falses no han prosperat. Tots els arguments que Giuliani esgrimia a les portes dels jutjats no es materialitzaven en proves a dins. Com un mal actor d’una temporada extra de ‘Los Soprano’, quan a Giuliani se li va fondre el tint amb què mentia sobre el seu cabell va acabar sent la patètica metàfora d’una llarga i rara nit americana. Tot i que s’ha de veure si el vell Joe és el que el país necessita per recuperar un prestigi arruïnat per un extraordinari pallasso sense escrúpols anomenat Donald, que va persuadir milions que era un dels seus i que podia portar-los a una terra promesa anomenada ‘America First’. Al passat.