¡Molt bé, Carulla!

A 'El record és un pont al passat', el seu llibre de memòries editat per Ara Llibres, uns records que, com ella mateixa deia, “es fan visibles malgrat tu mateix”, Montserrat Carulla rememorava la seva dura infantesa, la d’una nena “introvertida, insegura i vergonyosa” que va viure el destí dels perdedors de la guerra, el silenci, el rebuig, la submissió. “Sortosament”, afegeix, “el teatre em va salvar de la paranoia”. 

Avui convé tornar a llegir aquell text deliciós per fer-nos el càrrec de com va patir i de com va ser feliç, la Carulla, de com va ser capaç d’afrontar les maltempsades amb un coratge indicible. El teatre, al qual va tornar quan ja era més gran, “va ser com obrir una finestra”. Va representar, per a ella, la possibilitat de viure intensament i lliurement. Recordo la nit que li van donar el premi d’honor del cinema català. Després d’un resum de la seva trajectòria, va cridar: “Molt bé, Carulla!”. No se’n va poder estar. Era una manera emotiva, sincera i directa de dir a la Carulla actriu allò que pensava la Carulla dona. Fem nostre aquell crit, una ovació dempeus, de minuts, en record de la felicitat que ens va oferir, de la dignitat que va proclamar.