ANÀLISI
Llegenda en nebulosa
Núñez y Maradona, en la presentación oficial del astro argentino (1982). /
Dieguito i el Barça van quedar com una llegenda en nebulosa. Una cosa que potser va ser realitat o ho vam somiar. El futbolista era un vestit a mida per a la definició que els nord-americans gasten amb els personatges inaprehensibles, descomunals, incomprensibles des de la raó. Era ‘bigger than life’, més gran que la mateixa vida. I ja llegenda quan va aterrar amb uns vint anys i verge de tant per aquí, el club de memòria selectiva que ha gaudit amb quatre dels cinc grans reconeguts al món de manera unànime.
Tret de Pelé, tots van vestir la samarra blaugrana, tot i que alguns quedessin a l’Olimp i ell en un purgatori perpetu, gairebé literari, imaginat o viscut sense viure. Llargues negociacions amb Boca, preu astronòmic (llavors) superior als mil milions de pessetes, inacabable sainet ple de personatges amb frase en la funció.
Maradona va tenir un pas que no va ser fugaç per Barcelona. Més aviat intens, viscut i sofert
La presentació, aquesta melena i aquesta cara encara de nen, de personalitat per formar que mai va madurar després. L’artista, el domini malabarista de la pilota, l’espectacle de veure’l escalfar. Les expectatives mai consumades amb Lattek i després, perquè estigués en salsa, amb el Menotti dels entrenaments vespertins.
Vida paral·lela
La vida paral·lela, el clan argentí, els rumors sobre la vida privada, la impossibilitat d’adreçar un vers lliure. Retalls, pinzellades breus i impressionistes d’un geni sense continuïtat. Aquella vaselina monumental a Belgrad, aquell Juan José estampat de parts contra un pal del Bernabéu. L’entrada criminal de Goikoetxea, l’hepatitis, les contínues esperes. Sí, però no constant.
Estar pendents d’un detall del seu monumental talent per justificar no només noranta minuts, sinó les il·lusions de tota una temporada. El colofó d’aquella ignominiosa nit copera al Bernabéu. El declivi tempestuós. La campanya de premsa desfermada des de dalt per empènyer-lo cap a la porta de sortida. Va picar el Nàpols i ja mai vam voler saber molt més de la llegenda que seguia camí de convertir-se en personatge únic i posterior caricatura.
El dubte per a la posteritat de saber si realment va arribar a jugar amb i per al Barça
Transcorregudes gairebé quatre dècades d’un pas per Barcelona que no va ser fugaç, més aviat intens, viscut i sofert, ni ell va voler saber més de nosaltres, ni nosaltres vam saber fer més que aplicar-li la memòria selectiva el seu pas i record. El dubte per a la posteritat de saber si realment va arribar a jugar amb i per al Barça o si va ser un miratge que mai hem volgut constatar perquè mai ens en vam sentir orgullosos.
Un vull i no puc de manual, ni amb tu ni sense tu. Havia de marcar una època gloriosa, havia de consagrar-se, havia de redimir-nos i res va passar conforme a l’anhelat. Diego Armando Maradona va portar el 10 i va acabar en divorci sonat, matrimoni no consumat, cada un pel seu costat sense portar-se ni tan sols vivències realment plenes, perdut ja el contacte per sempre. Ni un ni l’altre vam voler saber-ne res més. A mitges ens vam quedar i vam ser els únics quan en tot es va excedir. D’altres el van disfrutar, el barcelonisme va ser un tango mut, que queda sense cantar.
