Biden desfà el camí de Trump

Tot i que el president electe dels Estats Units insisteixi que el seu no serà el tercer mandat de Barack Obama, els nomenaments de Joe Biden per al Govern remeten inevitablement a la presidència de qui va ser el seu cap durant vuit anys. Desfer el camí de Donald Trump fins on sigui possible suposa recuperar el fil argumental de l’última Administració demòcrata, sense que fora d’això sigui possible clonar-la. Però hi ha una sèrie d’ingredients típics de la política nord-americana, desatesos o baquetejats per Trump, que obliguen a un replantejament general en el pla interior i en l’exterior, i a articular un programa assenyat de lluita contra el coronavirus fins a la data inexistent.

Entre les prioritats interiors, la més important és atenuar els efectes econòmics de la pandèmia i moderar les tensions socials, la divisió taxativa d’una societat alineada en dos blocs aparentment irreconciliables. La incorporació de Janet Yellen al capdavant del Tresor respon a aquesta necessitat peremptòria: activar els ressorts per a la recuperació i revisar una política fiscal que en els últims quatre anys ha propiciat el creixement de les desigualtats més enllà del demagògic eslògan Amèrica primer, que a la pràctica ha significat aplicar als intercanvis comercials un proteccionisme que ha tensat de forma especial la relació amb la Xina i amb la Unió Europea. Una cosa que, fora d’això, ha sigut poc útil per acudir al rescat de les classes mitjanes perjudicades per la sortida de la crisi financera del 2007-2008.

En el pla exterior, l’arribada d’Anthony Blinken  a la Secretaria d’Estat certifica la tornada al multilateralisme que durant la presidència d’Obama van defensar amb sort desigual John F. Kerry i Hillary Clinton, cosa que comporta d’entrada sanejar la relació i la complicitat amb els aliats, tornar al camí del compromís amb l’Iran i modular fins on sigui possible les relacions amb Rússia i la Xina. Res resulta massa nou en aquest enfocament. El primer objectiu serà recuperar el terreny cedit a altres potències dins de les organitzacions internacionals i arran de la retirada de l’acord de París, l’únic marc vigent per afrontar l’emergència climàtica i del qual es va retirar l’Administració sortint, quinta essència del negacionisme.

Si d’Obama es va dir al seu dia que era un reformista moderat, el mateix s’ha de dir de Biden. Amb el matís que en quatre anys s’ha espessit l’atmosfera i el president electe heretarà un país amb una crisi d’identitat d’una profunditat desconeguda.